L’EDITORIAL

Comprar art: mecenatge, plaer o negoci?

Barcelona no pot quedar al marge de l'art contemporani: cal tornar a teixir un ecosistema per donar sortida als nostres creadors

El mercat de l’art és un fabulós negoci. Com expliquem avui, segons les dades que s’acaben de fer públiques, el 2018 va moure 60.000 milions d’euros, amb un increment de les transaccions comercials del 6% i amb els Estats Units, el Regne Unit i la Xina acaparant el 84% de les vendes totals, mentre que les cases de subhastes Christie’s i Sotheby’s tallen gairebé el 50% del pastís. Però és un negoci segur? És un valor refugi? I quin paper hi té Barcelona? Els experts adverteixen que només són valor refugi els creadors molt consolidats, de Da Vinci a Picasso, però també noms menys coneguts pel gran públic, com Anglada Camarasa. Amb la majoria d’artistes, el risc és gran: compten les modes i tendències, i sobretot és important el tractament que rebin de les institucions museístiques per consolidar-se. La majoria de creadors queden al marge del gran mercat mundial de l’art i amb prou feines poden accedir a galeries i, per tant, donar-se a conèixer al públic per viure així de la seva feina. Fer una carrera no és gens fàcil. I menys al nostre país. Tot i el Macba, i malgrat la bona imatge de Barcelona, la ciutat no ha aconseguit situar-se en els circuits de l’art contemporani. La gran fira peninsular és Arco, a Madrid. Aquí no hi ha diners públics per a l’art, el col·leccionisme privat català està en hores baixes. On realment corren els diners és a la capital de l’Estat. Fa temps que és així.

Hi ha artistes que efectivament han entrat als circuits internacioanls, com Barceló, Plensa, Llena i d’altres. Però són les excepcions. Falta suport institucional. Falta un món acadèmic amb més empenta, idees i recursos. Falta un públic local fort i compromès. El galerisme no passa pel seu millor moment. Els museus es mouen amb pressupostos ridículs. Ni es poden fer apostes ni arriben les grans exposicions internacionals. Madrid ja fa anys que ha agafat un avantatge cada cop més insalvable. El teixit falla per totes bandes. I tot plegat, esclar, va en detriment del dinamisme creatiu que tant ha marcat la ciutat i el país en l’últim segle i mig.

Però no tot està perdut. Hi ha artistes que els amants de l’art, sigui per eventualment comprar-ne obra, sigui només pel plaer de gaudir-ne, farien bé de posar en el seu punt de mira. També avui en fem la llista a l’ARA. És només una proposta, i segur que hi podríem incloure més noms. El que queda clar és que si es vol donar un impuls a les seves carreres cal que tot l’ecosistema de l’art funcioni millor. No es tracta de promoure l’especulació, ni de bon tros, sinó la creativitat i el gust per l’art. Es tracta de no quedar-nos despenjats de la modernitat. Com a societat hauríem d’aspirar també a un art de qualitat que arribés al màxim de públic.