Felip VI, un factor de divisió

Lluny de la neutralitat que se suposa a un cap d'estat, el monarca és avui un protagonista de part

En plena campanya electoral, el rei Felip VI s'ha tornat a convertir en protagonista polític. Des del 3 d'octubre del 2017, amb la seva dura presa de partit després del referèndum català, ignorant les víctimes de la violència policial i posant-se al costat exclusivament dels catalans no sobiranistes, la seva figura és vista a Catalunya com la d'un enemic o un aliat: el sobiranisme li ha girat l'esquena –i cada cop s'hi mostra més bel·ligerant– i l'unionisme en fa bandera –i com més va més el patrimonialitza–. D'aquesta manera, la màxima figura de l'Estat ha deixat d'estar per sobre de la batalla política i s'ha convertit en un actor de part. Quan això passa, quan el cap d'un estat, en aquest cas el monarca, no sap o no vol exercir un rol de neutralitat, perd bona part del seu sentit institucional, de la seva credibilitat suprapolítica. Aquesta és ara mateix la situació en què es troba el rei en relació, a més, al problema polític més greu que ha patit la democràcia espanyola des de la Transició.

Hi va haver un temps, en època del seu pare, el rei emèrit Joan Carles, que la Corona era efectivament el pilar de la jove democràcia espanyola que intentava deixar enrere la dictadura, amb gestos aleshores rellevants del monarca com el de parlar en català en les seves visites al Principat i amb el crèdit d'haver frenat el cop d'estat militar del 23 de febrer del 1981. El primer Joan Carles va ser, en tot cas, àmpliament acceptat, també a Catalunya. Però el final del seu regnat, tacat per casos de corrupció i ja marcat per una pèrdua de sensibilitat respecte a la plurinacionalitat, ha tingut continuïtat en un Felip VI que, lluny d'intentar rebaixar la tensió i assumir algun tipus de mediació entre els governs i els sentiments populars de Madrid i Barcelona, s'ha alineat amb les posicions dures del nacionalisme espanyol. 

L'actitud de part de Felip VI tristament ha contribuït a alimentar aquest nacionalisme, del qual s'ha apropiat una ultradreta que amenaça amb ser la tercera força política a Espanya, i a fer que la monarquia sigui cada cop, en canvi, més mal rebuda al carrer per un independentisme que representa políticament la meitat de la població catalana. El mateix que es pot dir de la justícia amb el judici al Suprem del Procés, també és aplicable al rei: en els últims temps la seva actuació militant ha fet més gros el problema, ha fet més gran la distància emocional i política entre Catalunya i Espanya. La protesta d'aquest dilluns reflecteix aquesta escissió. Quan un monarca només pot visitar la segona ciutat de l'estat que representa protegit per un ampli dispositiu policial, és que aquest estat té un problema gravíssim i, per tant, també el té el rei. La figura que teòricament hauria de relligar la tan sacralitzada unitat, protegida si cal passant per damunt de drets i llibertats bàsiques, és avui un factor més de divisió que ha deixat orfes els sectors moderats a banda i banda, fins i tot dins un sobiranisme que en algun moment havia pensat en ell com a mediador.

Més continguts de