Les guerres, sigui avui o sigui mirant enrere en la història, sempre han mostrat la cara fosca de la humanitat. Secularment, hi havia hagut un cert codi, preservat menys que més, de mantenir-ne la població civil al marge. Però al segle XX aquesta pretensió de cenyir la guerra als camps de batalla i als exèrcits va decaure de manera dramàtica amb els bombardejos massius a ciutats –Barcelona va ser una de les primeres, durant la Guerra Civil Espanyola– i amb els camps de concentració i l'Holocaust nazi com a extensió de la brutalitat.
La lliçó d'aquella barbàrie ha estat ràpidament oblidada, tal com estem veient ara a Ucraïna i sobretot a Gaza. La Franja palestina ha estat i està encara sotmesa, després de sis mesos de guerra, a un setge brutal per part de l'exèrcit israelià que inclou un doble càstig: bombardejos indiscriminats sobre centres urbans, fins ara amb més de 30.000 morts, 70.000 ferits i 8.000 desapareguts, i bloqueig de l'ajut humanitari, de manera que només s'ha permès amb comptagotes l'accés de camions per la frontera sud amb Egipte. El resultat és que una població de més dos milions de persones, amb una majoria de menors d'edat, està patint ininterrompudament bombes i fam, mort i malalties. Per no tenir, els palestins no tenen pràcticament ni tan sols aigua potable.
L'èxode cap al sud del territori, sense possibilitats de fugida cap a Egipte, ja que la frontera es manté tancada, ha convertit les zones de Khan Yunis i Rafah en una ratera. La supervivència dels que s'han quedat al nord encara és més precària. En el conjunt de Gaza, segons l'Unicef, el 65% de les famílies només fan un àpat al dia. El 90% de nens i nenes de menys de 2 anys sols poden menjar aliments de baix valor nutricional. Enmig d'un sistema sanitari col·lapsat, les diarrees afecten la majoria de gazatins. Parlar de racionament o d'escassedat, dos conceptes habituals en una guerra, aquesta vegada queda molt i molt curt. Com també ha quedat absolutament curt l'abast de les accions d'ajut dutes a terme fins ara, com el llançament d'aliments des de l'aire. I tot indica que el projectat corredor humanitari marítim anunciat pels EUA i la UE trigarà a fer-se realitat, i serà igualment un pedaç davant la crisi de supervivència de grans proporcions que afecta dos milions de palestins. El gest testimonial del vaixell d'Open Arms, que molt probablement serà aquest dimecres el primer a arribar a les costes de Gaza amb dues-centes tones d'aliments, és lloable: alleugerirà la fam d'alguns i alhora servirà, cosa també molt important, per mostrar la immensitat del problema.
El fet que no hagi estat possible arribar a un alto el foc que doni peu a resoldre de debò l'escassedat d'aliments per via terrestre denota el fracàs de la comunitat internacional, i en especial dels socis occidentals d'Israel, amb els Estats Units al capdavant, per frenar la implacable revenja israeliana com a resposta a l'atac de Hamàs del 7 d'octubre. Més enllà de la guerra, l'agonia extrema que pateix la població civil a Gaza és una vergonya que recaurà sobre les consciències dels qui l'han perpetrat i dels qui l'han permès.
