La cara B de la rebaixa de l’atur de Mariano Rajoy
Tot i la reducció de l’atur, avui hi ha menys gent treballant que el 2011 a Catalunya i a Espanya
En la pròxima campanya del 20-D Mariano Rajoy podrà dir que en els últims quatre anys l’atur ha baixat en 436.500 persones. Però darrere d’aquesta xifra s’hi amaga una realitat molt menys amable: la d’un mercat laboral més reduït i precari, i la d’una bossa enorme de persones sense prestacions ni ajudes. En efecte, la reducció de l’atur es fonamenta en l’encongiment de la població activa, de manera que el tercer trimestre del 2015 resulta que hi ha 100.000 persones menys treballant de les que hi havia a finals del 2011. Menys aturats, sí, però també menys ocupats i contractes més precaris. O sigui, que Rajoy ha sigut incapaç de crear ocupació al llarg de la legislatura, i només per la via d’expulsar gent del mercat laboral (un total de 540.800 persones), que han hagut d’emigrar o han deixat de buscar feina, ha aconseguit reduir la taxa d’atur fins a deixar-la en el 21%.
Però això no és tot. La foto global encara ofereix més dades preocupants. Per exemple, la xifra d’aturats de llarga durada -els que fa més de dos anys que no troben feina- ha augmentat en més de 700.000 persones des del 2011. I lligat a aquesta dada també tenim que cada vegada hi ha més aturats que no reben cap ajuda, de manera que si el 2011 el 69% dels desocupats rebien alguna prestació, quatre anys després aquesta xifra ha baixat fins al 58%. Per tant, el 2015 hi ha molta més població en risc d’exclusió social, una de les herències més dramàtiques de la crisi. Si a aquest panorama hi afegim que els sous són cada cop més baixos i els contractes són bàsicament temporals, el panorama que es dibuixa queda ben lluny del triomfalisme del PP.
No cal dir que els desequilibris també es donen en el cas de Catalunya, que tot i liderar la rebaixa de l’atur (amb una taxa del 17,5%), també ho ha fet per la via de reduir la població activa i accentuar la precarietat. En plenes negociacions per formar govern, i a dos mesos de les eleccions espanyoles, seria bo que els partits tinguessin en compte aquesta realitat i la necessitat peremptòria d’abordar un canvi de model productiu que ens acosti a països com Àustria o Dinamarca i ens allunyi del fantasma de la bombolla.
