Catalunya i el gran xoc polític al qual s'encamina Espanya
MadridLa presidenta del Congrés, Meritxell Batet, ha fet aquest dijous una crida als diputats a no insultar ni faltar al respecte a la resta de ses senyories per poder tenir un nivell de debat públic a l'altura de la democràcia espanyola. No cal dir que no li han fet gens de cas. El prec de la presidenta arriba tard i cau en sac foradat, perquè el debat públic espanyol ha arribat a un punt que és indestriable del que podria tenir lloc en qualsevol taverna de mala mort.
L’intent de la mesa del Congrés d’impedir que es pugui acusar de "filoetarres" o "filoterroristes" els diputats de Bildu (és igual que ETA ja no existeixi des de fa més de deu anys ni que la formació hagi demanat perdó i rebutgi la violència) ha tingut l’efecte contrari. Tant Isabel Díaz Ayuso com Inés Arrimadas i altres s’han afanyat a apujar l’aposta i afirmar que s’hauria de parlar directament d’"etarres". Davant d’aquesta insubordinació, la mesa està obligada a fixar un criteri i a fer-lo respectar perquè, si no, s’estarà degradant la institució mateixa.
Però més enllà de la capacitat o incapacitat de Meritxell Batet per imposar límits, el nivell del debat mostra també la perillosa deriva en què està immersa la política espanyola actual, on l’adversari polític no és vist com això, com un adversari, sinó més aviat com un enemic. I això és producte bàsicament del contagi que pateix el PP dels discursos de l’extrema dreta i, cal dir-ho també, d’algunes sortides de to de membres de Podem.
El més greu, però, és que en efecte el PP ha comprat la idea que l’executiu de Pedro Sánchez és il·legítim, que ell és una mena d’usurpador capaç de vendre’s Espanya per mantenir-se a la Moncloa, i que per tant no s’hi pot arribar a cap mena d’acord, encara que això comporti saltar-se la llei i mantenir el bloqueig del Consell General del Poder Judicial. El PP, per tant, no accepta el resultat de les urnes i ha posat en marxa una dinàmica d’odi cap al que anomena sanchisme (que inclou els seus socis comunistes i independentistes) que està polaritzant la societat espanyola fins a límits insospitats.
A Madrid cada dia sonen les trompetes de l’apocalipsi i una part de la població és bombardejada amb el mateix missatge: Espanya està en perill per culpa del traïdor de Sánchez. La pinça entre Vox i la presidenta madrilenya està convertint Madrid en una olla a pressió a punt d’explotar.
Per sort, Catalunya és aliena a aquest clima guerracivilista, i no deixa de cridar l’atenció que els que tant van advertir sobre la fractura social que provocava el Procés estiguin atiant ara un trencament intern d'aquestes característiques en la societat espanyola. Així doncs, Espanya s’encamina cap a un gran xoc entre esquerra i dreta a les pròximes eleccions, una mena d’Harmagedon polític de conseqüències incertes i en què Catalunya hauria de saber jugar bé les seves cartes per no prendre mal.
