Va ser en una data tan llunyana com el 2007 quan el llavors conseller d'Economia, Antoni Castells, va posar sobre la taula la necessitat d'harmonitzar a tot l'Estat alguns dels impostos cedits a les comunitats autònomes, especialment el de successions, perquè no hi hagués una cursa a la baixa entre tots els territoris. Castells va ser molt criticat llavors perquè incorria en una aparent contradicció: un federalista partidari de la màxima sobirania fiscal per a Catalunya reclamava a l'Estat que posés un límit a aquesta sobirania. El conseller, però, assenyalava que el que no tenia sentit és que un impost cedit perquè les autonomies poguessin finançar-se millor acabés convertint-se en una arma, a còpia de deixar-lo pràcticament a zero, per robar bases fiscals, és a dir, contribuents, a altres territoris. Això és el que es coneix com a dúmping fiscal, que a escala europea practiquen països com Irlanda i Luxemburg, però que dins de l'estat espanyol practica especialment la Comunitat de Madrid.
La reflexió de Castells la van subscriure més tard partits independentistes com ERC, que va pactar amb el PSOE el 2020 que calia posar fre a aquest fenomen (i mai se n'ha sabut res), i ara en torna a fer bandera el PSC, tal com demostra l'entrevista a Salvador Illa publicada a l'ARA aquest diumenge, que ha provocat una reacció irada d'Isabel Díaz Ayuso i en general de tota la premsa conservadora. El raonament de Castells era el següent: la cursa a la baixa per eliminar l'impost de successions no té un efecte positiu per a tothom, sinó que beneficia uns territoris a costa d'uns altres, i al capdavall acaba repercutint en una menor recaptació fiscal. No hi ha, per tant, un cercle virtuós sinó un cercle viciós.
Perquè l'efecte negatiu per als altres territoris fins i tot ha estat documentat. Un informe del 2021 dels acadèmics Clara Martínez, David Agrawal i Dirk Foremny va concloure que, com a mínim, 6.000 fortunes es van traslladar a Madrid entre el 2011 i el 2015 per aquest motiu. O sigui, això vol dir que la resta de comunitats havien perdut el que cada any declaraven aquests contribuents en concepte d'IRPF i altres impostos. I com a conseqüència, un contribuent per exemple valencià es trobava amb pitjors serveis públics perquè el seu govern havia perdut centenars de milions que podrien haver anat a la sanitat o a l'ensenyament. A més a més, les hisendes autonòmiques es dediquen ara a investigar si aquests trasllats són reals o ficticis per intentar recuperar una part dels diners perduts.
Es pot discutir l'existència mateixa d'aquest impost, només faltaria, però mentre existeixi les comunitats autònomes n'haurien de fer un ús responsable i que no fos perjudicial per al veí. En tot cas, el que no es pot fer és renunciar a la capacitat recaptatòria i després, de forma hipòcrita, demanar recursos a l'Estat perquè et quadrin els comptes. Ni Europa ni Espanya es poden permetre l'existència de paradisos fiscals interns que distorsionen la realitat econòmica, afebleixen les arques públiques i beneficien especialment els més rics.
