Desconcert europeu l'endemà de l'acord aranzelari
"És un dia fosc en què una aliança de pobles lliures, reunits per afirmar els seus valors i defensar els seus interessos, decideix sotmetre's". Aquesta frase del primer ministre francès, François Bayrou, és la millor mostra del desconcert amb què s'ha rebut tant a les cancelleries europees com entre els actors econòmics de la UE l'acord aranzelari amb els Estats Units anunciat aquest diumenge a Escòcia per Donald Trump i la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen. L'acord, certament, és desequilibrat. A falta de conèixer els detalls concrets, es parteix d'un aranzel base del 15% per a totes les exportacions europees als Estats Units, mentre que a l'inrevés tot queda com estava, és a dir, amb uns recàrrecs d'entre l'1% i el 2%.
El que diumenge es va vendre com un exercici de realpolitik i pragmatisme per part de Von der Leyen –"És el millor que podem pactar"–, aquest dilluns s'ha vist com una capitulació davant dels Estats Units que pot tenir unes conseqüències molt negatives. La situació és inèdita perquè Brussel·les, amb el comissari Maros Sefcovic al capdavant, fa tres mesos que negocia intensament i ara fa unes setmanes ja es va filtrar que l'acord es podia fixar al voltant de la xifra del 15% d'aranzels. Si París o Berlín no ho veien clar haurien d'haver aixecat la veu aleshores, i no ara, perquè llavors sembla que vulguin espolsar-se qualsevol responsabilitat d'un acord impopular i desviar el focus cap a Von der Leyen i el seu equip.
La més estranya de les crítiques a l'acord és la del sector industrial alemany, ja que el canceller, Frederic Merz, al contrari que Macron, havia pressionat per tancar ja un acord, encara que no fos l'ideal, per no posar en perill sectors tan estratègics com el de l'automòbil. Però si ni els industrials alemanys ni els principals governs europeus estan d'acord amb el que s'ha firmat, quin sentit té aquest pacte?
Sigui com sigui, aquest malestar europeu pot acabar curtcircuitant l'acord, ja que a hores d'ara no està clar ni quin ha de ser el procediment per ratificar-lo. Si ha de passar pel Parlament Europeu ho té magre després de sentir els portaveus dels grups polítics. I si s'ha de ratificar en cadascun dels Parlaments estatals, encara serà més difícil. La qüestió és que la Unió Europea arriba a un moment culminant de la seva història recent, en què havia de decidir si plantava cara a Washington i entomava les conseqüències d'una guerra comercial o si es plegava als desitjos de Trump per no prendre mal i guanyar temps, sense un lideratge clar, amb divisions internes i amb una Comissió qüestionada.
Aquest assumpte és prou important per convocar un Consell Europeu de caps d'estat i de govern en què tothom parli clar i posi la seva posició damunt la taula. L'argument que aquest és el millor acord possible i que aportarà estabilitat, com va dir Von der Leyen, fa de mal defensar quan es tracta amb algú com Donald Trump, que basa tota la seva estratègia en el xantatge permanent.
