L'endèmic dèficit d'inversió en infraestructures
El desavantatge competitiu a causa dels retards d'infraestructures essencials que pateix Catalunya des de fa dècades és un llast greu i injustificable. La situació de Rodalies, de moltes carreteres clau o d'accessos estratègics –per exemple, el del port de Barcelona– és una pedra a la sabata de l'economia catalana. Els endarreriments endèmics s'acumulen i fan el transport de mercaderies i de persones menys eficient i més car. El dinamisme econòmic fa temps que se'n ressent. Precisament per això, té un mèrit afegit que les coses surtin prou bé i que ara estiguem assistint a una recuperació notable. En realitat, però, el pes recau en les empreses, que, a falta d'infraestructures necessàries, acaben exportant gràcies a un sobreesforç i uns sobrecostos constants i esgotadors. Esclar, si les infraestructures es fessin a temps, si les inversions reiteradament promeses es complissin en els terminis inicials, aniríem millor. Molt millor. D'això es queixa, i amb raó, un cop més la patronal Foment, que ha elaborat un nou informe tècnic en el qual es xifra en 35.000 milions d'euros el dèficit públic en infraestructures a Catalunya en el període 2009-2020.
Per desgràcia no sorprèn que l'administració més incomplidora sigui la de l'Estat. L'execució de les seves inversions programades només ha arribat al 67% del previst (des del 2013, que és des que hi ha registre d'execució). El fet que els treballs s'eternitzin té, a més, un efecte col·lateral comptable que indueix a confusió: els successius governs, sense tenir en compte que l'obra va avançant, sumen la mateixa obra moltes vegades als pressupostos generals, cosa que suposa una distorsió evident. En termes polítics, això comporta que s'anunciïn sovint molts milions d'inversió per a Catalunya que en bona mesura no arriben mai, i així successivament. Ara, amb els fons europeus Next Generation, l'expectativa inversora és alta, però el perill és que, un cop més, passi el mateix, és a dir, que la falta de rigor i seriositat a l'hora d'executar-los acabi amb incompliments dels terminis. Tot i els controls afegits que vinguin d'Europa per controlar el destí dels diners, cal molt d'optimisme per pensar que aquest cop no serà així. En el cas de la Generalitat, segons el mateix estudi de Foment, el nivell d'execució dels pressupostos per a infraestructures és del 77%. Queda clar, doncs, que l'administració catalana tampoc no compleix, però ho fa en menor mesura que l'estatal: porta més de 10 punts percentuals d'avantatge a l'Estat.
Per a Foment, el nivell normal d'inversió de les administracions en infraestructures a Catalunya hauria de ser de 5.000 milions a l'any, una xifra que suposaria el 2,2% del PIB, tal com fan de mitjana els dotze països més desenvolupats d'Europa. Si es divideixen els 35.000 milions d'euros entre els dotze anys estudiats, el dèficit d'inversió pública en infraestructures se situa en gairebé 3.000 milions anuals. Per tant, la distància respecte al que hauria de ser i el que ha estat durant més d'una dècada és molt rellevant. És una greu i persistent anomalia.
