L'assalt militar israelià a la Flotilla pacífica i humanitària que va salpar de Barcelona per denunciar el drama de Gaza no és un punt final. És un punt i seguit. Mentre no s'aturi el genocidi a la Franja, no pot cessar la pressió ciutadana, per molta distància que hi hagi entre la indignació i la vergonya al carrer i la dura realitat geopolítica global. Si encara es podia, la Flotilla ha fet més evident l'esfondrament de la diplomàcia multilateral i, més en concret, la impotència de l'ONU i la tebior d'Europa. En lloc d'una flotilla civil, fa temps que s'hauria d'haver enviat a Gaza una força militar –uns cascos blaus– a fer possible un alto el foc, a garantir unes mínimes condicions de supervivència de la població palestina i a propiciar una negociació per a l'alliberament dels ostatges israelians i el desarmament de Hamàs.
Però res de tot això, a la pràctica, ni tan sols ha estat damunt la taula. Amb el suport explícit i desinhibit del president estatunidenc Donald Trump, el primer ministre d'Israel, Benjamin Netanyahu, ha seguit actuant amb absoluta impunitat en l'execució d'un genocidi planificat. Quan les últimes setmanes havia semblat que creixia l'aïllament del líder ultranacionalista jueu, Trump ha sortit de nou a rescatar-lo, primer menystenint l'ONU durant l'Assemblea General i després rebent el mateix líder israelià a la Casa Blanca i presentant un pla de pau per a Gaza per al qual ha aconseguit un ampli suport d'una comunitat internacional acovardida i acomplexada.
Netanyahu, doncs, s'ha pogut agafar amb tota tranquil·litat la campanya impulsada per la Flotilla, a la qual ha rebut com era previsible. No li ha fet ni pessigolles. El govern de Tel-Aviv se n'ha desfet sense contemplacions, fins i tot fent-ne burla al referir-s'hi com la colla de "Greta Thunberg i els seus amics". Per descomptat, tampoc no s'ha deixat entrar l'ajut simbòlic que portaven la quarantena de vaixells i els quatre-cents membres que hi navegaven. Cap concessió.
En aquest context d'impotència política davant la piconadora del tàndem Netanyahu-Trump, el gest de la societat civil té ple sentit. L'objectiu real de la Flotilla, perfectament legítim i confessable, ha estat, en efecte, propagandístic: despertar consciències i evidenciar, un cop més, la brutalitat amb què està actuant Israel, no només militarment, sinó també saltant-se totes les línies vermelles humanitàries del dret internacional. S'està matant de fam milers de persones, inclosos infants, i ho estem veient retransmès en directe. Costa molt d'entendre els que miren cap a una altra banda.
No cal coincidir ideològicament amb els tripulants per aplaudir la dignitat del seu compromís i per manifestar-los el seu suport al carrer. Els seus integrants, entre els quals hi havia força catalans i espanyols, han demostrat valentia i determinació. Els que des de Barcelona i Madrid han fet mofa de la iniciativa demostren, en canvi, sectarisme polític i ceguesa humanitària, a més de fer el joc al govern genocida de Netanyahu. La història ens jutjarà a tots pel que haurem fet –o no– i pel que haurem dit –o callat– davant del drama de Gaza.
