La importància del traspàs de Rodalies
Tot i que en un segon pla darrere de l'important debat sobre l'amnistia, en les negociacions per a la investidura de Pedro Sánchez també hi ha altres carpetes damunt la taula. En concret, ERC ha obert negociacions amb el PSOE per culminar el traspàs integral de Rodalies, que s'arrossega des de l'aprovació de l'Estatut, i també per millorar el finançament de la Generalitat. És important que s'hagin obert aquests dos fronts perquè la conjuntura de la investidura, en què Pedro Sánchez necessita els vots dels dos partits independentistes catalans per ser elegit, no pot girar només al voltant de les conseqüències judicials del Procés, sinó que ha d'incloure qüestions bàsiques per millorar el benestar de la ciutadania catalana.
Per desgràcia, l'experiència històrica de les últimes dècades demostra que els dirigents polítics espanyols només accedeixen a augmentar l'autogovern català (que vol dir indefectiblement aprimar el de l'Estat) quan s'hi veuen obligats per l'aritmètica parlamentària. La necessitat aritmètica sembla l'única via efectiva per esgarrapar competències a l'Estat. Va passar amb el Pacte del Majestic, però cal subratllar que quan es va intentar una transferència de poder via reforma estatutària la cosa va embarrancar. I una d'aquestes reivindicacions històriques que reuneix un gran consens en la societat catalana és el traspàs de Rodalies, un servei molt deficient que afecta cada dia les vides de milers de persones que l'han d'utilitzar.
L'àrea metropolitana de Barcelona, un dels pols econòmics del sud d'Europa, no mereix el servei de Rodalies que ofereixen ara mateix Renfe i Adif, i per tant és lògic que la Generalitat aspiri a gestionar-lo i a millorar-ne les prestacions. Evidentment, es tracta d'un traspàs tècnicament molt complex i que pot ser una trampa si no es tenen els recursos tècnics i econòmics per fer-ho bé. Per això és important que la negociació inclogui tots els aspectes possibles i, sobretot, asseguri els recursos suficients per fer un salt en qualitat i eficiència. Si aquesta és l'única via transitable per guanyar autogovern, s'ha d'explorar a fons.
Fins ara ja s'han aconseguit guanys molt notables, com ara l'ús del català al Congrés, i cal congratular-se dels esforços que està fent el govern espanyol per aconseguir el reconeixement de la llengua catalana a Europa. Amnistia per posar el comptador a zero, llengua i autogovern han de ser les tres potes de l'acord, a més de la del compromís per continuar dialogant sobre el problema de fons, que és el dret dels catalans a decidir el seu futur en un referèndum. Però és important que els partits independentistes no s'oblidin del benestar del conjunt de la ciutadania i que aprofitin també per posar el PSOE en un compromís. Com poden els socialistes negar-se a un traspàs integral, que vol dir amb totes les vies que passen per Catalunya, quan defensen que cal tornar a la via de la millora de l'autogovern? Com podrà negar-se Pedro Sánchez a millorar el finançament de la Generalitat? Ningú no sap si els negociadors tornaran a tenir cartes tan bones.
