18/10/2021

La incapacitat de la dreta espanyola de reconèixer el gest d'Otegi

2 min
El coordinador general de EH Bildu, Arnaldo Otegi, i el secretari general de Sortu, Arkaitz RodrÌguez

Aquest dimecres farà 10 anys de l'adeu a les armes d'ETA. S'acabava el malson de la violència terrorista: 864 víctimes i més de 3.000 atemptats. Cinc dècades de dolor, la major part en democràcia. Cinc dècades d'una dura fractura social i ideològica al País Basc. El procés de desactivació de la banda terrorista va ser lent, amb molts alts i baixos, inclosa la guerra bruta de l'Estat a través dels GAL. Li va costar molt, però finalment l'esquerra abertzale va fer el pas, amb Arnaldo Otegi, des de la presó, com a figura clau per abandonar la via militar i adoptar la via pacífica i democràtica. Aquest dilluns, Otegi, coincidint amb aquest desè aniversari, ha volgut solemnitzar l'efemèride amb un nou gest de reconeixement cap a les víctimes, que és també una autocrítica d'importància històrica: "Sentim el seu dolor: no s'hauria d'haver produït mai ". Amb aquestes paraules, l'actual coordinador general d'EH Bildu aprofundeix en el mea culpa de l'esquerra independentista basca.

En aquesta dècada, la societat basca, pacificada, ha avançat lentament, pas a pas, gest a gest, per acabar amb el frontisme que la va fracturar. Otegi torna a incidir en aquest retrobament, del qual, per desgràcia, se segueix excloent la dreta nacionalista espanyola: la reacció del PP, Cs i Vox a les paraules del líder abertzale encara recorda massa temps ja superats, temps en què tot girava al voltant de l'odi i la revenja, temps de vencedors i vençuts, temps de terror. Sens dubte, amb la violència d'ETA tothom hi va perdre, i encara caldran anys per guarir les ferides. Però no hauria de ser només una qüestió de temps. També són necessaris passos valents i honestos. En aquest sentit, alguns familiars de víctimes han demostrat tots aquests anys molta més grandesa i generositat que la immaduresa de tantes veus partidistes instal·lades permanentment en la dialèctica bel·licista, com si ETA no hagués desaparegut.

A Catalunya també vam patir el flagell del terrorisme basc, amb tres dramàtiques fites de tràgica memòria: el terrible atemptat d'Hipercor del juny del 1987, el no menys dolorós de la caserna de la Guàrdia Civil a Vic el maig del 1991, i l'assassinat d'Ernest Lluch el novembre del 2000. En els tres casos, la societat catalana va reaccionar unida en un clam per la fi de la violència. Un clam pacifista que l'honora, i que afortunadament ens ha marcat. Un clam, a més, que va ressonar al País Basc, fins al punt que en bona part va condicionar l'evolució de l'esquerra abertzale. Si el País Basc dels anys de foc sempre va mirar amb enveja la via política, pacífica i democràtica del catalanisme, ara és Catalunya qui mira cap a la realitat d'Euskadi, on l'independentisme basc, encara concentrat en la reconciliació i la convivència, ha adoptat una mirada llarga per transitar per vies polítiques i democràtiques. A Catalunya, la no-violència fa molt de temps que és un pilar àmpliament compartit, també durant tots aquests anys de procés independentista, que ara ha entrat en el difícil però imprescindible camí del diàleg i la negociació amb l'Estat.

ETA va ser un error. La seva violència només va portar més violència i molt dolor. Reconèixer-ho és imprescindible per avançar. I reconèixer el gest dels que ho reconeixen, també.