28/06/2022

L'amic americà

2 min
El president dels EEUU, joe biden és rebut a la Moncloa per Pedro Sánchez

Fa quaranta anys, el 1982, l'Espanya socialista de Felipe González, en un exercici de pragmatisme ideològic, va desfer-se del llast antiamericà que havia pesat i encara pesava aleshores en tot l'antifranquisme per integrar-se a l'OTAN com a pas previ a la seva posterior entrada a l'aleshores Comunitat Econòmica Europea, l'actual UE, i completar així la seva normalització com a democràcia liberal occidental. Fa vint anys, un José M. Aznar (PP) amb aires de grandesa va voler atorgar al país un rol atlantista preponderant, primer el 2001 amb un pacte bilateral amb el republicà Bush fill i, després, en el context de la guerra de l'Iraq, amb el pacte de les Açores del 2003 amb el mateix Bush i amb el premier britànic laborista Tony Blair. Un trio que va acabar desacreditat quan amb el temps es va demostrar la falsedat dels documents que suposadament provaven l'existència d'armes de destrucció massiva en mans de Saddam Hussein.

Ara, dues dècades després, Pedro Sánchez busca de nou enfortir la relació amb els Estats Units amb un acord bilateral , firmat a Madrid amb el demòcrata Joe Biden. Un pacte que suposa, entre altres coses, la concreció de més presència de destructors nord-americans a la base naval de Rota. Aquesta entesa arriba en un moment crucial de guerra a Europa, amb l'atac de la Rússia de Putin sobre Ucraïna i, per extensió, l'amenaça de Moscou sobre tot l'est del continent, i els consegüents greus problemes de subministrament energètic. Sánchez està decidit a jugar sense complexos les seves cartes de potència mitjana amb una bona situació geoestratègica al sud del continent. I més amb l'oportunitat d'acollir una cimera decisiva de l'OTAN a Madrid. Els seus objectius, diàfans, són aprofitar l'avinentesa per reforçar el seu paper en la política militar continental (per exemple, ha rebutjat de ple participar ni tan sols com a oient en la cimera antinuclear de Viena) i per afermar la seva posició de "soci indispensable" per als EUA, tal com el mateix president nord-americà ha deixat clar.

La jugada li hauria sortit rodona si no fos per la relliscada promarroquina amb l'afer del Sàhara, que li ha suposat un delicat trencament amb Algèria (proveïdor estratègic mundial de gas) i que ara ha portat l'escàndol dels migrants morts a la tanca de Melilla en connivència, de nou, amb el Marroc. L'ONU ja ha demanat explicacions a Espanya , i la Fiscalia de l'Estat finalment s'ha decidit a obrir diligències. Al mateix acord amb els EUA s'afirma que "tots dos països tenen la intenció de col·laborar en un enfocament integral per a la gestió de fluxos migratoris irregulars que garanteixi un tracte just i humà als migrants". Si una cosa no s'ha donat a Melilla, sens dubte, és un tracte humà.

Així doncs, Sánchez sortirà de la cimera de l'OTAN amb un regust agredolç i amb una gestió interior gens fàcil. Atesa la incomoditat d'Unides Podem amb l'aposta militarista nord-americana, si vol que l'acord amb Biden rebi l'acord del Congrés, probablement haurà de buscar de nou geometries variables mirant cap a la dreta. I si vol superar la soledat en què s'ha quedat arran de la crisi de Melilla, la contorsió encara haurà de ser més espectacular.