L'hora dels docents vocacionals
En un context de dificultats econòmiques i precarietat laboral, com pot ser que es convoquin places de mestres i no es cobreixin? De la seixantena d'especialitats de les quals es poden examinar ara els docents de secundària i formació professional, la meitat tenen menys aspirants que el nombre de places convocades pel Govern. Les assignatures de matemàtiques, informàtica i català estan entre les més perjudicades. En els dos primers casos, el sector privat ofereix millors sous. En el tercer cas, falten filòlegs. També pot haver influït en aquest fiasco un cansament entre els professionals sense lloc fix pel cicle d'oposicions i exàmens –en alguns casos caòtics– dels darrers dos anys, o pel fet que aquest cop les proves es facin a l'abril –no a l'estiu–, i per tant en plena època laboral i amb menys temps per a l'estudi.
Però més enllà d'això, ¿hi ha un problema de desprestigi de la professió docent? La feina de mestre havia estat clarament vocacional, com la de metge, per exemple. Els darrers anys, però, els centres han anat integrant, sobretot en el sector públic, persones atretes més per la seguretat laboral i per unes condicions correctes, sobretot en comparació amb altres sectors professionals, que pròpiament per la docència. Això, tanmateix, ha anat en paral·lel a un procés de forts canvis als centres, amb l'educació situada a l'ull de l'huracà. Una societat socialment i econòmicament avançada necessita joves amb una alta formació i qualificació, cosa que només es pot garantir amb un sistema educatiu, de primària a la universitat, de qualitat. Els resultats, en canvi, no han acompanyat. Hi ha preocupació.
El món educatiu ha vist com l'afectaven un cúmul de transformacions: de models de família, de canvi en el concepte d'autoritat, de noves tecnologies, nous mètodes, d'orígens diversos de l'alumnat, de modes temàtiques i culturals, d'evolució ideològica, de secularització, etc. I malgrat els intents i innovacions diversos, no sempre ben implementats, no s'ha acabat de trobar la manera de fer front a aquesta complexitat. Sens dubte, tampoc no hi han ajudat les retallades de la primera crisi, que en part s'han corregit, ni l'afegit de la pandèmia, que ha suposat una altra sotragada.
La realitat és que els nois i noies d'ara no són ni estudien ni aprenen el mateix ni de la mateixa manera que els seus pares i mares, ni els pares i mares van fer-ho com els avis i així podríem seguir enrere. La feina docent no ha estat mai fàcil. Ara tampoc, per descomptat. Avui, a més, ha perdut l'aura d'altres èpoques. Cal, doncs, encarar amb valentia la situació per sortir del bucle. És peremptori recuperar el prestigi social dels mestres, cosa que només s'aconseguirà amb molts esforços combinats –de l'administració, dels mitjans de comunicació, de les famílies...–, però sobretot començant perquè els docents vocacionals, que continuen sent molts, es posin al capdavant del col·lectiu. És a ells a qui correspon agafar el lideratge i defensar la seva tasca i la seva ambició educativa.
