Una legislatura víctima del tacticisme
Tot i que els partits s'han afanyat a començar la campanya electoral del 12-M, és imprescindible aprendre les lliçons de la legislatura que va acabar de forma abrupta dimecres passat quan tot apuntava que Pere Aragonès podia ser el primer president a esgotar el mandat des de José Montilla. La decisió dels comuns de tombar els pressupostos, però, va evitar aquest final en un mandat que ha sigut molt inestable des de l'inici, amb majories canviants, amb trencadisses, retrobaments i un final amb un protagonista inesperat, els comuns. Recordem que Pere Aragonès va ser investit amb els vots de la CUP i Junts després d'una negociació agònica amb aquests darrers i una investidura fallida. L'inici ja donava pistes que el camí iniciat pel primer president d'ERC des de la República no seria fàcil. Aviat la CUP, que havia sorprès amb un pacte d'investidura ràpid, es va despenjar i la majoria independentista va deixar de ser operativa. En aquest context, el pols constant entre Junts i ERC va acabar amb els primers abandonant el Govern i declarant la guerra al seu exsoci. Abans, però, va tenir temps per aprovar uns comptes amb Junts i els comuns. Llavors Aragonès va haver de mirar cap a l'esquerra i buscar el suport dels comuns i el PSC, cosa que va permetre aprovar els pressupostos de 2023. I quan el pacte amb el PSC semblava que encarrilava els de 2024, va arribar el gir inesperat.
Per fer-se una idea de com ha anat aquesta trencadissa només hem de tenir en compte que primer hi va haver una investidura amb tres partits (ERC-Junts-CUP), després un Govern bipartit (ERC-Junts), a continuació uns pressupostos amb els vots d'ERC, Junts i els comuns, tot seguit un Govern monocolor d'ERC, uns pressupostos amb ERC, PSC i Comuns i, finalment, el desenllaç de dimecres passat. No hi ha hagut, doncs, cap combinació estable. Junts va passar de ser Govern a ser oposició, el PSC de ser oposició a ser soci del Govern (posant-hi condicions molt dures d'empassar per a ERC com ara el Hard Rock o la B-40, això sí), i els comuns de votar uns comptes amb Junts a fer caure un Govern que tenia un pacte amb el PSC. Es fa difícil trobar més tacticisme polític en tan poc temps. Cadascú farà les lectures que cregui convenients, però no hi ha dubte que en tots aquests moviments han primat els càlculs electoralistes sobre el bé comú.
Sigui com sigui, aquest espectacle no es pot tornar a repetir. Del 12-M n'hauria de poder sortir un Govern fort i estable, amb un programa comú i una majoria assegurada. I això és evident que només es podrà fer a través d'una eina: la negociació i el pacte. Ara bé, aquestes negociacions i pactes postelectorals han de ser transparents i, sobretot, honestos. Amb voluntat de durar tota la legislatura. El país no pot estar sotmès als vaivens d'uns i altres, a les ocurrències o les jugades mestres. A la campanya ha de quedar clar quin tipus de govern vol cadascú i quin programa té. I l'endemà del 12-M l'aritmètica definirà les combinacions possibles. Llavors serà el moment de la política en majúscules.
