Finalment, les faltes sí que restaran punts a les proves de selectivitat on el pes de l'escriptura sigui important. El Govern s'ha fet enrere d'un anunci fiasco que havia generat alhora alerta i confusió, tant entre els alumnes com en els docents i les famílies. Des del departament d'Universitats, dimecres es va dir que l'ortografia només restaria punts en els exàmens de llengua i literatura, però l'endemà, aquest dijous, després de la reacció de l'opinió pública, ràpidament s'han escudat en una confusió per tornar a la casella de sortida. Quan falta menys d'una setmana per a les PAU, un xou així resulta lamentable. De manera que, d'entrada, qui suspèn és la selectivitat mateixa: els responsables de la seva organització. Una badada així no ajuda gens a prestigiar la prova i sobretot crea inseguretat tant en els alumnes com en els examinadors.
Però la pregunta de fons és: l'ortografia és rellevant, sí o no? Si ens atenim a aquest vaivé improvisat amb la selectivitat, queda clar que hi ha responsables educatius que no ho tenen clar. A més, l'evolució de l'alumnat de les darreres dècades fa evident que l'ortografia, i en bona part també les habilitats expressives en llengua escrita, ha anat empitjorant. A les aules s'ha tendit a dissociar la forma del fons, menysvalorant els aspectes formals: un error conceptual de manual, perquè és a través de la cura en l'expressió que s'arriba a perfilar bé el contingut. En termes lingüístics, i seguint la filosofia del llenguatge de Wittgenstein, l'eina també és contingut en si mateixa: les paraules cartografien i dibuixen la realitat. Per tant, escriure malament és ja d'entrada mostrar malament la realitat.
Aquest procés de restar valor a la forma ha anat acompanyat del canvi tecnològic, amb internet i ara la intel·ligència artificial. Si un robot ja em corregeix, per què m'hi haig d'esforçar? Per què cal que aprengui a escriure bé si una màquina molt hàbil ho pot fer per mi? Les preguntes tenen lògica, esclar. Però de seguida ve un bany de realitat. La resposta incòmoda és que si deixes que algú escrigui per tu estàs renunciant a pensar. Perquè, al capdavall, escriure –és a dir, fer servir reflexivament el llenguatge– és la manera més humana que tenim de pensar. Fa quatre segles i mig, Montaigne es va pensar i pintar a si mateix –es va assajar– a través del seu famós dietari escrit, uns Assaigs que han marcat la modernitat.
Si volem adults que pensin, que s'assagin, cal també que escriguin formalment bé, acuradament, inclosa l'ortografia (per cert, també cal que s'expressin oralment bé). Precisament en l'era de la IA, per assegurar-nos que un estudiant sap de què parla i què escriu, i per comprovar que realment sap escriure, ho haurà de demostrar ell sol davant un full en blanc, com sempre s'ha fet i com la setmana que ve hauran de fer milers de nois i noies durant els tres dies de la selectivitat. La seva riquesa de vocabulari, la seva tècnica redaccional i el seu coneixement ortogràfic entraran en joc a l'hora de posar negre sobre blanc els coneixements adquirits i la capacitat d'anàlisi. I els examinadors hauran de jutjar tant la forma com el fons.
