A la Conferència de Seguretat de Múnic, el canceller conservador alemany, Friedrich Merz, ha fet un pas endavant a l'hora d'assumir el lideratge europeu. En un discurs molt pensat i calculat, Merz ha buscat un equilibri entre la voluntat d'avançar cap a una autonomia defensiva europea més gran i la necessitat de no trencar la històrica aliança amb els Estats Units. Tot plegat, des de l'assumpció que s'està obrint una nova etapa en el panorama internacional que ja no respon als paràmetres de la postguerra mundial.
Merz i Macron han reconegut converses per "articular la dissuasió nuclear francesa per a Europa", ha dit Macron, que té clar que cal jugar fort: "Europa ha de convertir-se en una potència geopolítica". En aquest punt, queda per veure quin posicionament adoptarà Londres, que també disposa d'armament nuclear: en tot cas, a Múnic, Merz, Macron i Starmer s'han exhibit junts. El canceller ha apostat per aquesta via sense abandonar l'atlantisme, és a dir, dins d'una OTAN en la qual Europa s'atorgui més responsabilitat i, per tant, més força militar.
Aquest reforçament europeu respon al reequilibri occidental que ha desencadenat el president nord-americà Donald Trump amb el seu disruptiu i menyspreador joc cap a Europa. Quin joc? Fins ara, un joc amb quatre moviments. D'una banda, pressionant els tradicionals socis perquè augmentin els seus pressupostos militars –i perquè ho facin amb despesa en la indústria estatunidenca–. De l'altra, flirtejant amb el líder rus, Vladímir Putin, en el marc de la guerra d'Ucraïna; aquest mateix divendres hi ha insistit: "Rússia vol arribar a un acord i Zelenski haurà de moure's o perdrà una gran oportunitat". En tercer lloc, donant ales a la ultradreta continental i afeblint, així, la unitat europea. I, en quart lloc, amb l'amenaça d'invasió d'un territori europeu, Groenlàndia (Dinamarca).
Davant d'aquest panorama, el canceller alemany ha fet un pas endavant. Un pas imprescindible en el qual l'esperava, perfectament disposat, el president francès. Perquè sense l'eix franco-alemany, difícilment hi ha una alternativa europea a la sacsejada trumpista a l'atlantisme. De moment, malgrat les fragilitats, la reacció continental ha permès aturar les ànsies del president estatunidenc amb Groenlàndia. De fet, ha estat la prepotent voracitat nord-americana sobre l'illa àrtica el que ha donat l'empenta a una més vigorosa reacció europea.
Aturat el cop groenlandès, de nou el protagonisme es trasllada a Ucraïna. De manera que els termes del futur acord de pau entre Kíiv i Moscou marcaran la solidesa europea davant de Putin i davant d'un Trump que, contra la lògica històrica de l'OTAN, segueix demostrant una dubtosa neutralitat en les negociacions entre Zelenski i Putin, a part d'un evident menysteniment del rol europeu en les negociacions.
Merz no vol trencar la baralla. Segueix creient en l'OTAN. Per això, mentre posa rumb cap a una Europa militarment reforçada i menys dependent dels EUA, també s'adreça a Trump per advertir-lo: "En una era de rivalitat entre les grans potències, ni tan sols els EUA són prou forts per anar sols".
