Una monarquia que no convenç l'Espanya plurinacional
La cerimònia de la jura de la Constitució per part de la princesa Elionor al Congrés de Diputats, i el seu accés a la condició d'hereva, ha transcorregut, més enllà de la incomoditat de la dreta amb el discurs de Francina Armengol, amb tota la litúrgia i el protocol que envolta la monarquia i amb mostres de fervor popular al carrer. En aquest aspecte, la Casa Reial pot estar satisfeta perquè l'operació va sortir comunicativament rodona. Tot i això, i per molt que s'intentin amagar, les absències d'aquest dimarts eren massa notòries i amb massa significat històric per ignorar-les.
Es pot afirmar que les forces que van decidir no assistir a la cerimònia (Sumar, ERC, Junts, EH Bildu, PNB i BNG) representen només un 20% de l'electorat del 23-J, i que per tant hi ha un 80% que sí que avala la monarquia. Però fer aquesta lectura seria equivocar-se, perquè l'electorat del PSOE també està dividit. Però a més, aquest dimarts no hi havia al Congrés els màxims representants institucionals de Catalunya i Euskadi, el president, Pere Aragonès, i el lehendakari, Iñigo Urkullu, a diferència del que van fer els seus antecessors el 1986 en la jura del llavors príncep Felip. La Corona ha de basar la seva legitimitat no només en el suport majoritari dels ciutadans sinó també en el dels territoris. No en va, l'article 61.2 de la Constitució diu que el futur monarca ha de jurar "respectar els drets de les comunitats autònomes".
La realitat d'aquest dimarts és que Elionor accedeix a la majoria d'edat havent-hi al Congrés un poderós bloc republicà de 57 diputats, i amb la reticència de dos territoris històrics com Catalunya i Euskadi. A més a més, ha de fer front a l'intent de patrimonialitzar la monarquia per part de la dreta i l'extrema dreta, com s'ha vist al Congrés. La situació de la princesa, doncs, és molt més complicada que la que tenia el seu pare el 1986, i fins i tot que la que tenia el 2014, quan va accedir al tron. Hi ha una part significativa d'Espanya, sobretot l'esquerra i la plurinacional, que ja no combrega amb la monarquia. Uns perquè no perdonen els excessos del seu avi en plena crisi econòmica, i els altres perquè no obliden el fatídic discurs de Felip VI en la jornada del 3-O. I per primera vegada des de la restauració de la democràcia hi ha un govern amb ministres clarament republicans que aquest dimarts no han acudit a la cambra. Seria interessant saber què pensa Elionor de tot plegat, i què pensa fer perquè els ciutadans li atorguin la confiança que ella demana.
Tot plegat coincideix amb les negociacions d'una investidura que poden instaurar un govern a Espanya especialment recolzat en els independentistes catalans i bascos. Una fase que ja ha tingut conseqüències, com l'ús de totes les llengües de l'Estat al Congrés o la petició als Vint-i-set perquè el català sigui oficial a Europa. Les imatges i la iconografia d'aquest dimarts, però, no lligaven bé amb aquesta Espanya plural i diversa, sinó més aviat amb una d'anterior, uniforme, centralista i de matriu castellana. Per què el jurament no es podia fer en les quatre llengües? A la monarquia, com a l'Estat, li queda molt de camí per recórrer en aquest àmbit.
