Negociar amb verificació internacional

Una de les novetats d'aquesta legislatura és que les dues taules de negociació entre el PSOE, per una banda, i ERC i Junts, per l'altra, comptaran amb verificació internacional, és a dir, amb una tercera part neutral que ajudarà a crear el clima de confiança necessari perquè s'arribi a acords. L'entitat que farà de paraigua d'aquesta mediació és la suïssa Henry Dunant, amb seu a Ginebra, i que ja va fer aquesta funció entre el govern espanyol de José Luis Rodríguez Zapatero i ETA per verificar el desarmament de l'organització terrorista. I aquest dissabte està previst que hi hagi la primera reunió entre Junts i el PSOE a Suïssa.

La verificació internacional va ser l'última cessió del PSOE a ERC i Junts per a l'acord d'investidura, i no es va desencallar fins a la fase final de les negociacions. És a dir, per als socialistes va ser més fàcil acceptar l'amnistia que aquesta mediació. Això és així perquè es tracta d'una victòria important dels independentistes en termes de relat. Si l'amnistia s'ha de llegir com l'acceptació per part del PSOE que l'Estat va actuar malament quan va desencadenar una onada repressiva el 2017, la mediació internacional suposa, d'alguna manera, que la negociació per resoldre el conflicte polític s'ha d'establir d'igual a igual i en territori neutral, una cosa que la dreta considera una "humiliació" per a Espanya.

Ara bé, seria ingenu pensar que l'acceptació d'aquesta mediació significa que el PSOE està més disposat que abans de les eleccions a facilitar la celebració d'un referèndum d'autodeterminació per a Catalunya. Si mirem el balanç dels últims quatre anys, es veu clarament que per al govern de Sánchez ha sigut més fàcil fer concessions en l'àmbit judicial (indults, derogació de la sedició, etc.) que no pas cedir poder real a Catalunya. I els bastons a les rodes a la transferència de Rodalies ho certifica.

Tot i això, un cop s'ha aconseguit arrossegar el PSOE cap a aquestes taules de negociació, és responsabilitat dels partits independentistes aprofitar-ho al màxim per explorar fórmules que permetin que els ciutadans de Catalunya puguin votar sobre la seva relació amb Espanya i que el resultat sigui respectat, no com va passar el 2006 amb el referèndum sobre l'Estatut. És aquí on la participació de tercers que no estiguin contaminats per la història de topades entre Catalunya i Espanya de les últimes dècades pot oferir alternatives transitables per a uns i altres.

El que no té gaire sentit, però, és que ERC i Junts negociïn per separat amb el PSOE, perquè això resta força negociadora a la part catalana i atorga als socialistes una situació de superioritat, ja que només ells tenen tota la informació del que volen uns i altres. La divisió sobiranista és la millor carta que té el PSOE ara mateix per superar aquesta prova. Aquí no es tracta d'entrar en una competició sobre qui sap negociar més, sinó d'aconseguir el millor acord per a Catalunya. Esperem que aquesta anomalia es corregeixi en el futur, perquè, en cas contrari, els que necessitaran una mediació seran ERC i Junts entre ells.