19/09/2022

Orgull britànic en l'adeu a Elisabet II

2 min
Funeral d'estat d'Elisabet II

BarcelonaNo hi ha dubte que el funeral d'Elisabet II ha estat capaç de transmetre a tot el món la grandesa, l'esplendor i la magnificència de la monarquia britànica, així com la veneració de tot un poble per una reina que en vida ja era més que una persona de carn i ossos: era una icona i un símbol. Des que es va anunciar la seva mort, el 8 de setembre passat, tot s'ha esdevingut amb la precisió d'un rellotge, i cada pas, cada gest, tenia un significat concret fins a culminar en un funeral que ha sigut una veritable operació d'estat, un espectacle dissenyat al mil·límetre per captivar les ments no només dels britànics, sinó de la població mundial, que ha assistit fascinada a aquesta exhibició de pompa de la reialesa britànica. Queda el dubte de si hi ha hagut un excés d'ostentació i de propaganda monàrquica, sobretot en un moment de greus dificultats econòmiques, però al cap i a la fi parlem d'un personatge que, com ha ressaltat la BBC durant tota la jornada, "ha fet història i era història".

Els monàrquics espanyols han assistit segurament amb enveja a aquesta demostració d'adhesió a la institució de la reialesa i també de patriotisme, i més veient les imatges del rei emèrit al costat del seu fill, el rei Felip VI. En aquest cas és inevitable contraposar la professionalitat i savoir faire de la reina Elisabet II, la seva habilitat per connectar amb el poble sense perdre ni un gram del misteri i la màgia en què es basa la monarquia. El contrast amb Joan Carles I és, en aquest sentit, abismal. Si a Elisabet II se li ha retret de vegades que hagi sigut massa poc humana, per exemple amb la mort de Diana, el rei emèrit és el contrari: ha estat massa humà per ser rei.

I després cal anotar l'especial interès de la monarquia britànica per reconèixer i respectar la diversitat nacional del Regne Unit, que aquest dilluns ha estat evident amb l'omnipresència dels gaiters escocesos. Però és que el mateix Carles III va haver de visitar les capitals de les altres tres nacions britàniques, Edimburg, Cardiff i Belfast, abans de tornar a Londres. ¿Algú s'imagina un gest de reconeixement plurinacional com aquest per part de la monarquia hispànica? És més, Carles III ha començat ja les gestions per guanyar-se la Commonwealth i evitar possibles fugues republicanes com la d'Austràlia. La conclusió és que, en plena efervescència monàrquica mundial, el funeral s'ha convertit en un tràngol per a la família reial espanyola, que ha hagut d'acceptar una imatge que volia evitar a tot preu.

Un cop passat el funeral, però, la societat britànica també haurà de tornar a la realitat en un context d'elevada inflació, crisi energètica i tots els problemes derivats del Brexit. Aquests dies els britànics han mostrat el seu orgull nacional i s'han unit en el dol per la mort de la seva estimada reina, però aquest dimarts tot això ja haurà passat i serà només un record. I Carles III no té, ni de bon tros, el suport popular de la seva mare, que va saber transformar la institució preservant la seva essència. La seva missió, mantenir la flama monàrquica encesa, no serà fàcil.