A favor del català
La incorporació del PSC al Pacte Nacional per la Llengua, juntament amb els partits del Govern (ERC i JxCat), els comuns i la CUP, és un pas important per garantir que s'encara amb un ampli consens la necessitat de donar un nou impuls al català. La situació de l'idioma realment és delicada. La caiguda del seu ús, sobretot entre els joves dels entorns urbans, i en conjunt en sectors clau com l'audiovisual, l'educatiu, el comunicatiu o el laboral, ha suposat un important retrocés que convé abordar amb intel·ligència estratègica i amb la implicació del màxim nombre d'agents institucionals, socials i econòmics. No hi ha cap fórmula màgica, ni cap recepta simple, per tornar a prestigiar i a fer útil el català. El que és segur és que caldrà una suma de factors, des de legals i polítics fins a culturals i mediàtics, perquè la reconnexió de la plural societat catalana amb l'idioma històric del país sigui una realitat els pròxims anys.
És evident que l'Estat no hi ha jugat a favor tots aquests anys, com també ho és que hi ha hagut un relaxament general a escala interna: no tots els problemes venen de fora. Dit això, no ens podem instal·lar ni en el lament agre i impotent ni en la picabaralla eixorca. No hi ha temps per perdre. El que cal és analitzar la situació sociolingüística amb profunditat i sense por –posant dades sobre la taula sense maquillatges, com s'ha començat a fer– i posar en marxa iniciatives pràctiques i factibles en tots els camps, buscant complicitats i sinergies. El català ha de ser percebut com una llengua necessària i de futur, com una eina moderna. Si es fa bé, tornarà a tenir amics i nous parlants.
Al llarg de l'època contemporània, l'idioma propi del país ha superat situacions difícils, incloses dues dictadures al segle XX. I ha tirat endavant, s'ha renovat, ha servit per a l'educació i la cultura, per a la ciència i l'esport, per a gairebé tot, sense complexos. S'ha anat actualitzant, renovant. I el més important: ha sabut esquivar les manipulacions i distorsions polítiques, vingudes de fora o generades dins, i ha evitat la guerra de llengües que alguns han atiat i atien irresponsablement, especialment el xoc amb el castellà. El català sempre ha aspirat a ser un patrimoni obert a tothom que vulgui fer-se'l seu, vingui d'on vingui. I així ha de continuar sent.
El Pacte Nacional per la Llengua, doncs, és una iniciativa necessària, i el fet que el PSC s'hi hagi sumat només deixa fora, en termes polítics, els partits de la triple dreta (Vox, Cs i el PP), que representen un 17,1% dels vots i 20 diputats del total de 135. El Pacte, doncs, suma més del 80% de l'arc parlamentari català. Sens dubte, seria millor que aquests grups autoexclosos desistissin d'enverinar el debat traslladant obsessivament a l'opinió pública espanyola la falsa idea que el castellà està marginat i perseguit a Catalunya i ignorant la debilitat del català. Però això sembla difícil de canviar. El que és important és que aquesta permanent anomalia no distregui ni condicioni la tasca tècnica, social i política per consolidar un nou consens que tregui el català de l'UCI i li torni a donar vitalitat.
