El PP de Feijóo i Vox
Després d’haver-ho negat en infinitat d’ocasions, finalment el PP ha obert del tot la porta de les institucions a l’extrema dreta de Vox. Ho ha fet, a més a més, de manera vergonyosa, ja que fins aquest dijous al matí mantenien que el seu objectiu era governar en solitari a Castella i Lleó. I aquest mateix dimecres el nou líder del PP, Alberto Núñez Feijóo, demanava públicament l’abstenció del PSOE per evitar haver de dependre de Vox. Ni 24 hores després, però, el popular Alfonso Fernández Mañueco cedia en totes les pretensions de Vox i els ha donat tot el que volien: la presidència de les Corts, la vicepresidència del govern i tres conselleries.
Resulta paradoxal que la primera gran decisió del partit en l’era Feijóo, perquè a ningú se li escapa que la decisió compta amb el seu aval, hagi estat aquesta, que demostra que el líder gallec no pretén fer cap canvi de profunditat en el partit, sinó simplement seguir amb la inèrcia que porten des de fa tres anys. Des d’un principi, el PP va minimitzar els perills de la ideologia de Vox i els va homologar com a socis; això sí, des de fora dels governs. Però era evident que arribaria un moment que Vox no en tindria prou amb això. I aquest moment ha arribat.
Feijóo podria haver marcat una línia vermella en aquesta qüestió, però renunciant-hi mostra quina és la seva veritable naturalesa: unes formes diferents per a un fons molt similar a l’anterior. Vist des d’avui, es recorda amb estupefacció aquell Pablo Casado que va trencar amb Vox durant la moció de censura que va presentar Santiago Abascal la tardor del 2020.
El gran argument del PP és que Vox és equiparable als socis del PSOE, com Unides Podem, ERC o EH Bildu, però això és una fal·làcia. Aquests partits poden estar en contra de la forma d’estat, pretendre la independència d’un territori o implantar canvis profunds en el sistema econòmic, però en cap cas representen un perill per als drets civils, són xenòfobs, neguen que les dones necessitin lleis que les protegeixin o són nostàlgics de la dictadura. No és comparable ni de bon tros, i per comprovar-ho només cal veure la reacció del president dels populars europeus, Donald Tusk, que ha lamentat l’acord i l’ha rebut com una "trista sorpresa".
El PSOE, però, hauria pogut fer més per evitar el pacte i fa l’efecte que d’alguna manera ja li va bé per als seus interessos electorals. Perquè si de veritat considerés una tragèdia l’entrada de Vox al govern de Castella i Lleó ho tenia molt fàcil: podria haver ofert una abstenció a Mañueco a canvi de res. La proposta d’oferir-li ara al PP un cordó sanitari a tot Espanya arriba tard i està feta perquè sigui rebutjada. Un cop més, l’extrema dreta aprofita la manca d’escrúpols d’uns i el tacticisme d’altres per guanyar terreny i posar en pràctica les seves polítiques. Perquè el PP ha de tenir clar que Vox no en tindrà prou amb les cadires ni es moderarà amb l’exercici del poder, com ara pensen, sinó que el seu objectiu és substituir-los i aplicar un programa de màxims. Però ells creuen que poden cavalcar el tigre.
