L'ampliació de l'aeroport del Prat reclama seriositat. Molta seriositat. Hi ha dues sensibilitats o visions enfrontades que només es podran conciliar si es treballa amb rigor tècnic i amb autèntica voluntat de consens. És lícit tenir com a prioritat tant el progrés econòmic i, per tant, el benestar de la gent, com el respecte al medi ambient en el context de crisi climàtica global. Qui pot estar contra el progrés econòmic i la competitivitat del país? Qui pot estar contra el medi ambient? El govern d'Illa, amb un PSC històricament decantat pel creixement i amb la complicitat d'Aena i l'executiu espanyol, ha decidit tirar endavant l'ampliació sense més dilacions. La decisió està presa. És una opció que es vol fer compatible amb una part de sacrifici de l'entorn natural.
El que cal exigir ara a Illa és un triple compromís. En primer lloc, ha de comprometre's a tenir màxima cura i diàleg per minimitzar aquests danys naturals. La presència al Govern de l'ecologista Jordi Sargatal com a secretari de Transició Ecològica hauria de ser una garantia. D'entrada, però, la reacció dels experts i activistes ambientalistes ha estat molt crítica. La compensació per l'allargament de la pista, sobretot cap a la llacuna de la Ricarda, s'haurà de fer amb unes garanties tècniques que no s'han explicitat prou. Hi ha molt a definir i precisar. El precedent de l'última ampliació no hi ajuda: mai es van fer realitat les mesures de compensació promeses. Aquesta vegada la vigilància europea i ciutadana serà més estricta.
La segona exigència, igualment rellevant, té a veure amb el model econòmic català, que, en principi, s'ha de beneficiar d'un aeroport intercontinental. L'ampliació ha d'anar acompanyada d'un pla sòlid integral, a mitjà i llarg termini, per transformar l'economia catalana per tenir més productivitat, diversitat i qualitat: potenciant una indústria d'alt valor tecnològic, impulsant la recerca i la transferència de coneixement i atraient capitals estrangers i talent forà (i retenint el propi). Si l'arribada de més visitants només vol dir encara més turisme i, per tant, més saturació, més sous baixos, més gentrificació i més problemes d'habitatge, en lloc de progrés i benestar anirem cap a una societat més tensionada i desigual. Un model perdedor.
La tercera exigència, en aquest cas molt directament vinculada a l'equipament del Prat, consisteix en la gestió d'Aena. El govern català hauria de tenir poder decisori sobre l'aeroport barceloní, com històricament ha demanat una gran part del país. Fa anys, per exemple, que no es fa pública l'aportació de l'aeroport del Prat al negoci d'Aena. Per què tanta opacitat? Catalunya té dret a gestionar la seva gran infraestructura aeroportuària, sobre la qual, com dèiem, ha de pivotar un model econòmic propi.
L'aposta del govern d'Illa és clara i Catalunya necessita que es prenguin decisions i s'actuï. Per tirar-la endavant, però, haurà de buscar aliances en la majoria parlamentària que li dona suport. Els seus socis habituals (ERC i Comuns) no l'hi posaran fàcil. L'oposició tampoc li regalarà l'acord i buscarà posar-lo en contradicció amb els aliats a l'esquerra. Així doncs, tant políticament com tècnicament (natura, model econòmic i gestió), caldrà aterrar molts elements per fer realitat l'enlairament del projecte.
