27/02/2021

Quina oportunitat per als joves?

2 min
Barricades a la cruïlla del carrer Aragó amb Bailén
Disponible en:

L’atur juvenil és un problema endèmic de l’economia espanyola. També de la catalana, esclar. És un dels més elevats de la zona euro. Amb la crisi del covid s’ha tornat a disparar, com no podia ser d’una altra manera: ara mateix és del 27% entre els 16 i els 29 anys, però del 38% entre els 16 i els 24, quan l’atur global és del 13,9%. Però és que venim de la crisi financera, que el 2013 va enfilar la dada fins al 50%. El model econòmic de l’Estat està basat en feines de baixa qualificació, amb la construcció i el turisme com a grans motors. Canviar aquest paradigma és l’única via per trencar una dinàmica que no genera estímuls en bona part del jovent per assolir un alt nivell formatiu i tècnic, sigui a través d’estudis universitaris o de graus de formació professional. De fet, on hi ha un dèficit més evident és en la formació professional, que malgrat els intents de lligar-la a la indústria no acaba de funcionar amb la qualitat i l’abast que caldria. El resultat, doncs, és que la població juvenil segueix sent la víctima principal d’un sistema que, en conjunt, li dona poques oportunitats laborals i, quan n’hi ha, són de poc nivell salarial. Els baixos sous són un drama.

Si a això hi sumem el problema gravíssim de l’accés a l’habitatge, amb uns preus molt per damunt del poder adquisitiu mitjà juvenil, i una pandèmia que ha agreujat la sensació d’aïllament i oblit, ja tenim el problema perfectament definit: els joves del nostre país no tenen perspectiva de poder-se construir, sobretot des del punt de vista econòmic, una autonomia vital. “No vull haver de compartir pis fins als 40”, ens diuen. I no només això, sinó que se senten expulsats del benestar i del progrés que sí que va poder assolir la generació dels seus pares, alhora que veuen com la crisi climàtica posa en perill global la supervivència planetària i com la democràcia espanyola mostra símptomes clars de degradació de les llibertats fonamentals. Tot plegat, un panorama que com a mínim cal qualificar de frustrant.

Per això no ens hauria d’estranyar que la desafecció política i social d’un gruix important dels joves sigui avui un fet tan visible. En alguns casos els empeny al compromís cívic, en d’altres a la reacció visceral no exempta de brots violents, i també hi ha la via de la fugida a l’estranger a la recerca de millors oportunitats de feina i de vida. Estem, en qualsevol cas, davant un problema generacional que està hipotecant no només els afectats, sinó tot el conjunt de la societat. Si els millors marxen i els que es queden s’instal·len majoritàriament en la desesperança, costa trobar motius per a l’optimisme col·lectiu de cara a les pròximes dècades.

La sortida ha de ser treballar per un augment de l’exigència i de la qualitat del sistema educatiu que no oblidi l’equitat d’accés, i per una àgil reconversió del model econòmic per fer-lo basar, precisament, en la bona formació. I tot això, esclar, acompanyat d’una política d’habitatge públic ambiciosa. Hi ha molt a fer. I és urgent posar-s’hi.

stats