També la llei de la sequera pot acabar al TC
El govern espanyol ha iniciat els tràmits per impugnar davant el Tribunal Constitucional la llei per afrontar la sequera que va aprovar el Parlament al maig. Una llei que va tirar endavant amb 100 vots a favor, inclosos els del PSC, en un context de gran pressió pública perquè les restriccions en determinats usos alarmaven els sectors afectats, en particular la pagesia, i perquè la falta d’aigua als embassaments era (és) tan evident com impactant.
L’executiu del PSOE considera, però, que en el text legal la Generalitat fa un mal ús de l’opció “contractació d’emergència”. Posa el punt de mira en els articles 1 i 2 i els annexos primer i segon, que són els que faculten el Govern per contractar per via d’emergència, reduint els tràmits burocràtics i accelerant les actuacions. Com es va fer durant la pandèmia. El govern estatal considera que els supòsits previstos a la llei per aplicar-hi la via d’emergència no s’adeqüen a l’article 120 de la llei 9/2017 de contractes del sector públic, que regula a escala estatal aquesta possibilitat. El cert és que aquest article de la llei dona molta màniga ampla en l’actuació, també a les comunitats autònomes, i situa l’exigència en la informació i publicació posterior dels contractes. Fora d’això, la principal exigència és que “el termini d’inici de l’execució de les prestacions no podrà ser superior a un mes, comptat des de l’adopció de l’acord”. En aquest sentit, ja fa temps que s’han iniciat actuacions a partir de la llei aprovada al maig, tant des del Govern com des d’ajuntaments, com el de Terrassa.
En tot cas, s’entraria en una disputa burocràtica actuació per actuació, que la mateixa llei espanyola ja preveu: si no es pot demostrar el correcte ús de la via d’emergència, s’atura i es porta a la via ordinària. ¿Justifica això impugnar una llei que ara pot acabar sent aturada del tot? La sequera no implica una emergència del mateix tipus que la pandèmia, però iniciar les obres, compres i actuacions necessàries per combatre-la no es pot obstaculitzar, perquè els episodis de falta d’aigua són cada cop més habituals i, sobretot, les noves maneres de poder-la aprofitar s’han de posar en marxa amb urgència.
Fa la impressió que, en realitat, és un nou cas de laminació de l’autogovern, d’anar marcant la superioritat jeràrquica del govern estatal encara que la llei (estatal) no ho faci imprescindible. Perquè no és el primer cop que passa. Amb la llei dels preus dels lloguers, la inacció a nivell estatal va portar la Generalitat a avançar-se, i el text va acabar aturat al TC. O amb l'última llei antidesnonaments, que al Parlament també va comptar amb el vot del PSC –rectificada la que havia tombat el TC– i que l’executiu del PSOE va tornar a portar a l’alt tribunal.
En aquesta particular relació Estat-Generalitat (perquè ha passat també amb governs del PP) amb el TC pel mig, hi ha un històric que (gairebé) impedeix poder reduir qualsevol litigi a una real i simple disputa burocràtico-legal. Les dades ho expliquen: des del 1980, un de cada tres litigis autonòmics al TC és sobre Catalunya.
