En la majoria de països democràtics s'ha tendit en els darrers temps a endurir les lleis que vigilen la corrupció política. És a dir, l'enriquiment il·lícit tant de funcionaris com de càrrecs electes quan utilitzen la informació o el poder que tenen gràcies a la seva gestió o a la presa de decisions per al seu benefici personal. Aquest enriquiment es pot aconseguir de moltes maneres. Acceptant suborns, aprofitant la informació privilegiada, fent servir la seva influència per aconseguir tractes o contractes per a les seves empreses particulars, etc. La llista seria llarga i sens dubte se'n trobarien moltes variants en el conjunt d'actuacions del president dels Estats Units, Donald Trump, en el seu segon mandat. Fidel al convenciment que és impune i a la falta de respecte per les lleis i el dret internacional que ha demostrat en altres casos, també pel que fa al seu enriquiment personal ha actuat amb les seves pròpies normes. És cert que, segons les lleis dels EUA, el president i el vicepresident estan exempts de les normes d'ètica federals que afecten la majoria de funcionaris i empleats públics. Tanmateix, els darrers quaranta anys la majoria de presidents, de tots dos partits, havien decidit cedir la gestió de les seves empreses i propietats a un fideïcomís cec administrat de manera independent per evitar, precisament, el conflicte d'interessos. Trump va decidir no fer-ho i manté la propietat i el control dels seus negocis sense gens de vergonya.
El resultat és que en l'any que porta al govern la seva fortuna s'ha multiplicat de manera escandalosa. Tot plegat ho fa a la vista i sense cap mena de pudor. Segons la revista Forbes, Trump tenia al setembre una fortuna de 7.300 milions de dòlars, 3.000 milions més que l'any anterior en el mateix període. Segons les fonts, els seus guanys serien d'entre 1.500 i 3.000 milions de dòlars en aquest primer any. Però, ja avisen, són xifres a la baixa perquè no és fàcil rastrejar els tentacles dels negocis que té el president. La majoria dels guanys, en això hi ha coincidències, venen de les criptomonedes: ha passat a ser-ne el principal defensor perquè li permeten rebre "donacions" sense cap control. A això s'hi sumen els negocis immobiliaris, que ha expandit també a nivell internacional, els camps de golf i els negocis de comunicació. Tot plegat ha suposat que el seu conglomerat d'empreses hagi multiplicat per 17 els ingressos en l'últim any.
En altres moments i en un país normal, això generaria un gran escàndol. Ara mateix, però, no passa res i fins i tot sembla que no l'afecta en la popularitat tant com, per exemple, l'escàndol sexual dels papers d'Epstein. El problema el tenen els estatunidencs, que de moment es veuen impotents a l'hora d'intentar endurir les lleis o fins i tot aplicar les que ja tenen, però de rebot el té tot el món. El seu enriquiment personal va de bracet de l'enriquiment dels magnats, molts d'ells tecnològics però també energètics, que li han pagat la cursa electoral i el sostenen. Gent com Elon Musk o Jeff Bezos, que han invertit molts diners per portar-lo a la Casa Blanca i que també reclamen el seu tall del pastís. La recompensa a aquests superrics arriba molts cops en forma de regulacions. O, més ben dit, de desregulacions. Sortir dels acords climàtics, donar suport a les energies fòssils o desregular el controla de la IA i de les xarxes socials –i pressionar Europa perquè no els posi barreres– són exigències que és difícil no veure més relacionades amb els interessos espuris dels milionaris que amb una raó ideològica. La UE aquí ha de ser ferma i no deixar-ne passar ni una.
