20/12/2020

On és el nuñisme?

2 min
Johan Cruyff i Josep Lluís Núñez durant la celebració de la 1a copa d'Europa

BarcelonaEn unes setmanes els socis del Barça podran votar quina directiva volen per al club. Després de la dècada de Rosell i Bartomeu, que es va iniciar amb el millor equip que hem vist mai i es tanca amb el dubte de si en tindrem prou per entrar a la Champions, la campanya està sent sorprenentment pacífica.

Com és possible?

Possiblement, perquè no hi ha candidats nuñistes amb possibilitats reals de guanyar. Aquesta sensació ha allunyat de la campanya determinats poders econòmics i mediàtics que si no és per guanyar no s'embruten les mans. I això deixa fora de l’equació el conflicte sagnant que durant quasi 40 anys s’ha donat al club amb l’enfrontament entre nuñistes i cruyffistes.

Com definim el nuñisme? Ho deixaríem en tres aspectes: la permanent sospita i persecució del talent, la mirada economicista del club i l'obsessió per apartar els futbolers dels llocs de responsabilitat del que diu ser un club de futbol. Després de la dècada del nuñisme de Rosell i Bartomeu, el corrent arriba deprimit i amb quatre candidats que en presenten traces: Freixa (groupie declarat); Farré (que no amaga que el seu pare era un moreno); Rousaud, que prové de la junta de Bartomeu, reivindica la gestió de Núñez i en té tics i cares, i Vilajoana, també de la junta de Bartomeu i amb un pare que va ser directiu de Núñez.

Però els favorits, dèiem, són uns altres. En primer lloc Laporta, no cal dir-ho, que és el pitjor malson del nuñisme: en va ser opositor, porta una llarga vida de militància per la qual ha pagat un alt preu mediàtic i per sempre més serà l’home que va fer Cruyff president d’honor. A l’altre costat del ring, Font ha reiterat que el seu projecte passa per lliurar la part esportiva del club a Xavi amb el màxim de garanties perquè munti el seu projecte. Aquesta cessió de responsabilitats -“el futbol per als que en saben”- és estrictament antinuñista. I no sembla que ningú més pugui tenir aspiracions reals de guanyar.

Així, els culers estem a punt per a un Nadal de campanya zero-zero. Canviarà, això? Possiblement: la proximitat de les eleccions despertarà les baixes passions d’uns i altres. I el nuñisme, ara residual i dispersat, pot arribar a pactes que li doni opcions i que ens faci recordar que seguim sent un club caïnita, autodestructiu i partidari dels drames familiars.