08/03/2021

Canvia el decorat, resisteix una generació

2 min
Toni Freixa, Joan Laporta i Victor Font

Amb els cognoms de les seves àvies, Xavi Hernández Navarro firmaria Xavi Arteaga García.

Joan Laporta és el segon president més votat de la història del Barça en les segones eleccions amb més participació al Camp Nou. Tant ell com els seus seguidors, els incondicionals i els de nou encuny, tenen motius per estar eufòrics. Les urnes i els sobres de vot per correu han parlat clar en un temps de foscor sense precedents al club i de fatiga pandèmica. Ni l’ajornament electoral ni el canvi de les regles de joc en ple procés (per fomentar una participació que ara, després d’algunes sospites, tothom celebra) han pogut amb els pronòstics que posaven el candidat d’Estimem el Barça com a favorit per guanyar els comicis.

Els socis han comprat la rauxa, els èxits pretèrits i el lideratge fort del mandatari més carismàtic que ha vist el club, el primer contemporani que recupera el tron després d’haver-lo abandonat, per retornar la dignitat perduda primer amb Rosell i després amb Bartomeu. El trist llegat institucional que han deixat els dos expresidents, muts de vergonya durant tota la campanya, pugna amb la lona del Bernabéu per ser el principal argument d’un triomf folgat.

Una victòria de la nostàlgia, sí. Laporta ha espremut aquest sentiment per sobre de qualsevol proposta concreta des que va fer el salt a l’arena electoral el 30 de novembre. Per què amagar-ho? Un altre tema és la interpretació estigmatitzadora d’aquesta nostàlgia que ha fet el seu principal rival, Víctor Font, que es podria haver limitat a explotar el seu projecte, de molt el més preparat dels que concorrien a les urnes, sense necessitat d’intentar generar antipaties contra un aspirant que genera militància estomacal.

El candidat de Sí al Futur va optar per tacar la seva impol·luta camisa blanca amb fang massa espès i ha acabat, “marc mental” amunt i Xavi avall, amb dificultats per connectar amb el soci, que, després d’una campanya llarga i esgotadora, ha decidit que val més transitar camins coneguts abans que explorar-ne de nous. Tot i això, la derrota és digna i sempre quedarà el dubte de veure què hauria passat sense els suports démodé de Toni Freixa, cuer en uns comicis per segon cop consecutiu.

El Barça enceta un canvi rotund de discurs i de decorat, però mantindrà una generació de dirigents a la llotja. La fornada del “cercle virtuós” superarà les dues dècades de representació amb el seu màxim referent, Laporta, obligat a “tornar-ho a fer” per aixecar l’entitat sense oblidar que hi haurà formes de fer pròpies del 2007 que el 2021 ja no funcionaran.