L'òptim de Pareto independentista

Serrano recorda que "la via catalana −democratització d’Espanya, reconeixement de la plurinacionalitat i integració europea− ha donat lloc a un model d’estat en què les aspiracions del nacionalisme català majoritari no s’han realitzat del tot i tampoc no ha donat lloc a un nacionalisme espanyol que se sentís còmode"

El sociòleg, economista i filòsof italià Vilfredo Pareto, va popularitzar, a principis del segle XX i amb la inestimable ajuda de J. Juran, el concepte d’òptim paretià o òptim de Pareto. Segons aquest principi, en tot sistema d’assignació de recursos existeix un punt òptim en el qual s'empren tots els recursos disponibles i cap persona millora sense que una altra empitjori. Per exemple, si a en Joan li agraden més els préssecs que les pomes i se n'ha de repartir mitja dotzena de cada amb la Maria, la teoria diu que arribarà un punt en el qual tots dos quedaran satisfets. Probablement en aquest punt paretià en Joan tindrà un préssec i cinc pomes i la Maria, al revés.

Aplicant aquest principi a casa nostra, hom podria plantejar que un dels principals problemes de la creació d’un nou estat, com el català, passa perquè les noves institucions incrementin drets per a, almenys, un dels grups del territori sense que això comporti una pèrdua de drets d’altres grups o minories. Dit d’una altra manera, caldria trobar mecanismes perquè la secessió fos 'justa' i òptima paretianament. En quins escenaris es planteja, això? Sota quines condicions Catalunya tindria la legitimitat per separar-se de l’Estat espanyol?

Aquestes són algunes de les preguntes que guien les aproximadament dues-centes pàgines de l’assaig 'De la nació a l’Estat' ( Angle Editorial), escrit pel politòleg Ivan Serrano. L’escrit, guanyador del premi Ramon Trias Fargas d’assaig polític, desgrana una a una les diferents teories que justificarien la secessió −unilateral− de Catalunya i les relaciona amb els canvis produïts en els darrers anys i amb experiències internacionals recents.

L’assaig comença recordant-nos que el viatge del catalanisme és "un viatge de 150 anys" en els qual s’han viscut objectius i alternatives polítiques diverses amb la intenció de canviar "l’anacronisme polític" que ha representat durant anys l’estat espanyol. Serrano, molt àvidament, recorda que la vigència de certs debats que es reprodueixen sistemàticament des de fa dècades és un aspecte que s’ha tingut poc en compte en l’anàlisi política. "El reconeixement d’una especificitat regional en el marc de la nacionalitat espanyola" s’ha interpretat sempre com "una via de conseqüències incertes sobre la unitat de la nació espanyola".

Vista aquesta situació i tenint en compte el nou escenari que es planteja, el de la secessió i creació d’un nou estat, Serrano ens recorda que el dret a la secessió és un concepte molt ampli i sobre el qual no existeix regulació ni consens. Així, en la segona part del llibre, probablement la més reeixida, ens exposa les diferents aproximacions a les teories de la secessió, primer des d’un punt de vista unilateral i després, emmarcant-la en els contextos democràtics. Com ens recorda, actualment la "idea de comunitat que s’autoreconeix com a subjecte de decisió no estaria basada merament en el seu suposat caràcter històric i, fins i tot, "objectiu", sinó en el fet de la seva expressió reiterada de consentiment democràtic".

Finalment, el politòleg de la UOC agafa les idees principals de les teories de la secessió explicades en l'apartat anterior i intenta veure com ha evolucionat el suport en diferents models territorials d'acord amb diferents factors com la llengua, l’origen dels pares/mares o la identitat nacional. Tot i que les dades són un pèl disperses i la pregunta autoimposada de "per què una part significativa de la població pot donar suport a l’Estat propi" no quedi del tot contestada, el lector acaba coneixent les forces motrius de tot el que hem viscut darrerament.

Quina és la conclusió? Serrano recorda que "la via catalana −democratització d’Espanya, reconeixement de la plurinacionalitat i integració europea− ha donat lloc a un model d’estat en què les aspiracions del nacionalisme català majoritari no s’han realitzat del tot i que tampoc no ha donat lloc a un nacionalisme espanyol que se sentís còmode". L’alternativa és que "l’expressió política de constituir-se com a estat independent" sigui "el resultat de la voluntat democràtica col·lectiva" d'acord amb "la construcció del 'demos'" i no a "la preservació de l’'etnos'". Dit d’una altra manera, en base a la consecució d’un òptim paretià social en què cap de les parts hi perdi. Ara bé, existeixen, en política, i més en aquesta qüestió, els òptims paretians? El procés ens ho dirà.

Més continguts de