Podemos i la plurinacionalitat: federalisme o significant buit?

La plurinacionalitat boliviana té ben poc a veure amb les tradicions federals europees assajades per exemple per Bèlgica o Suïssa. En última instància, la seva formulació particular beu de la reacció al multiculturalisme neoliberal dels anys 90. És a dir, s’entén com una manera de refundar el pacte constitucional davant d’una forta crisi de règim.

Els projectes polítics rarament s’inventen de bell nou, sinó que solen emergir de referents que inspiren als seus estrategues. Així, buscar-ne la genealogia sovint és una bona manera d’explicar-ne els continguts i mesurar l'abast de la seva potència. La idea de plurinacionalitat plantejada pels líders de Podemos com a part de la seva estratègia de "seducció" de l'independentisme català, cal analitzar-la des de dues lents superposades: d'una banda, els recents processos de canvi llatinoamericans, especialment el de Bolívia; de l'altra, des de la filosofia de l’anomenada Escola d’Essex, encapçalada per Chantal Mouffe i Ernesto Laclau.

Essex, Amèrica Llatina i Podemos

Les trajectòries personals i les referències acadèmiques dels membres fundadors de Podemos són eloqüents i abundants, i ja han estat  mediatitzades amb més o menys encert. Només alguns exemples que il·lustren certes interconnexions. La primera gira d’Iglesias com a eurodiputat fou a tres països sud-americans "progressistes": Uruguai, Equador i Bolívia; significativament, Veneçuela no fou inclosa a la ruta. La darrera publicació d’Errejón, " Construir pueblo", fou en col·laboració amb Chantal Mouffe, tot un referent del post-estructuralisme.

El cercle s'estreny amb la tesi doctoral d'Errejón. El principal cervell i estratega de Podemos es va doctorar amb una anàlisi, brillant i exhaustiva (més de 600 pàgines), sobre la construcció d'hegemonia per part del primer govern d'Evo Morales (2006-2009), aplicant els models teòrics de l'Escola d'Essex – especialment, el que Laclau anomenava "operacions populistes" – al procés polític bolivià, que en aquells moments tenia en el moviment regionalista (i oligàrquic) de l'orient del país un dels principals i més virulents focus d'oposició.

El gener del 2009, després d'un turbulent procés constituent amb una inèdita participació de sectors populars i indígenes, els bolivians aprovaven en referèndum una nova Constitució que planteja la refundació i descolonització de l'Estat bolivià. La plurinacionalitat és l'eix central sobre el que pivota una Constitució original i molt avançada,  que s'ha convertit en tot un referent, tant de l'anomenat "nou constitucionalisme llatinoamericà" com a nivell internacional. Diversos dirigents de Podemos, en algun moment o altre, van debatre i seguir in situ el procés constituent bolivià.

Estat plurinacional de Bolívia: referent mundial

A partir de la Constitució de 2009, la República boliviana – considerada colonial des dels moviments indianistes - passa a ser oficialment rebatejada com a Estat Plurinacional. L'adjectiu plurinacional s'incorpora a les noves institucions de l'Estat (òrgan legislatiu, Tribunal Constitucional, etc.), juntament amb l'adequació dels mecanismes electorals per garantir representativitat indígena. Des de llavors, la plurinacionalitat inunda el discurs polític bolivià: des de mitjans de comunicació plurinacionals fins a escoles d'administració pública plurinacional. A més, la construcció del nou Estat implica d'altres reformes: algunes de caire simbòlic, com l'establiment de la wiphala  – la bandera dels pobles indígenes andins – com a bandera oficial juntament amb la bandera nacional boliviana; i d'altres més substantives, com el reconeixement de l'oficialitat de 35 llengües indígenes o del sistema de justícia originària. Per últim, però no menys important, la Constitució busca aprofundir en la descentralització de l'Estat a partir d'un model complex amb quatre nivells d'autonomia  (departamental, regional, municipal i indígena), responent així a les demandes autonomistes orientals – especialment del departament de Santa Cruz –, i obrint també mecanismes d'autogovern indígena al si dels seus territoris ancestrals.

En política comparada, són ben poques les Constitucions que utilitzen el terme plurinacional per referir-se a les estructures de l’Estat o reconèixer-ne la diversitat nacional interna. Rússia, Equador o Etiòpia són algunes excepcions, però cap d'elles amb la profunditat boliviana. Tal com explica Albert Noguera, el procés constituent bolivià iniciat el 2006 s’explica precisament pel fracàs històric de l’Estat a l’hora de crear un subjecte polític unitari – construir una nació o poble bolivià  - en un territori on hi conviuen més de 30 llengües i on pràcticament la majoria de la població s’identifica amb un poble indígena. El punt de partida del procés fou la mobilització de diferents actors subalterns, molts d'ells amb composició altament indígena, contra els draconians ajustaments neoliberals dels anys 80 i 90. L'èxit de Morales i del MAS ( Movimiento al Socialismo) s'explica per la seva capacitat, en un moment de crisi de règim en què s'obre una finestra d'oportunitat – sobretot arran de la «guerra del gas» d'octubre del 2003 - per  transcendir el seu origen  particular ancorat al sindicalisme cocaler, i articular un projecte d'àmbit nacional que planteja una nova manera de concebre el país i el poble bolivià. La idea de plurinacionalitat tindrà un paper important en aquest procés.

Lluny del federalisme, centralisme plurinacional?

Com hem vist,  la plurinacionalitat boliviana té ben poc a veure amb les tradicions federals europees assajades per exemple per Bèlgica o Suïssa. En última instància, la seva formulació particular beu de la reacció al multiculturalisme neoliberal dels anys 90. És a dir, s’entén com una manera de refundar el pacte constitucional davant d’una forta crisi de règim. L’autodeterminació de “pobles i nacions indígenes” - que no s’especifica exactament quins són - sosté l’afirmació d’aquest nou subjecte plural per a construir un nou Estat que es presenta com a una superació del neocolonialisme republicà i el neoliberalisme. Però l’emergència d’aquest subjecte plurinacional no es pot deslligar de l’hegemonia del MAS i, fins i tot, del lideratge personal d'Evo Morales.

En termes federals, la implementació del model territorial bolivià no es podria considerar un avenç, ja que no ha alterat substancialment l'històric patró centralista de l'Estat bolivià. A dia d’avui, d'entre els més de 200 municipis amb majoria indígena, tants sols un (Charagua) ha aconseguit transformar-se formalment en autonomia indígena, i aprovar el seu Estatut d'Autonomia després d’una veritable “ odissea burocràtica”. Paradoxalment, al municipi de Totora Marka, on també s’hi va votar un Estatut, el mateix MAS hi va fer campanya en contra. Pel que fa les autonomies departamentals, ja són cinc les que han rebutjat en referèndum les propostes de descentralització. La plurinacionalitat boliviana és vàlida, doncs, com a discurs, i subordinada a una concepció vertical de l'Estat i l'exercici del poder.

Què vol Podemos?

Així doncs, la referència boliviana no sembla oferir un model federal avançat per resoldre el debat territorial espanyol mitjançant, per exemple, un (molt) hipotètic Estat plurinacional d'Espanya. La pluralitat de facto boliviana i indígena tenen poques coses en comú amb el nostre entorn. Es tracta d'un procés allunyat de la realitat política europea, fortament marcat per la necessitat de regenerar el subjecte polític que legitima i recrea l’Estat. En segon lloc, el mateix model no sembla haver avançat en la línia de poder compartit, sinó més aviat en la presa del poder central per part de nous sectors d'origen popular, tot i que no només.

En canvi, les similituds semblen centrar-se en la segona clau interpretativa que apuntàvem a l’inici: l’aplicació dels postulats de l’Escola d’Essex. Si seguim la teoria del discurs d'Essex, es defensa la necessitat de plantejar la disputa política a partir de la generació "significants buits" per tal de generar "llaços d'equivalència" entre diferents demandes particulars. És a dir, l'ús de conceptes vagues i polisèmics, com ara poble", pàtria o – per què no –"plurinacionalitat", per a generar adhesió a un projecte polític. El MAS, doncs, hauria creat un “significant buit” per a articular la retòrica de la nova formació de l’estat bolivià.

En aquest sentit, els líders de Podemos insisteixen també en la plurinacionalitat – juntament amb la idea de "canvi" i "gent vs. casta" – com una arma discursiva potent per a articular diferents demandes polítiques. Tot i que no disposa de l’hegemonia del MAS, és amb aquest discurs que va aconseguir més de tres milions de vots el 20D. Resta, però, saber si aquesta retòrica es traduirà en alguna cosa més que en un instrument per la presa del poder central. El cas del MAS ha demostrat la potència d’aquesta forma d'"operació populista" per “assaltar” el poder, però també les seves flaqueses en termes federals. Ho ha fet, a més a més, en un context on la pluralitat social, encarnada pels pobles indígenes, tenia ben poc a veure amb les nacions històriques espanyoles.

Més enllà de la idoneïtat de propostes com la creació d'un "ministeri de la plurinacionalitat", la retòrica política i la composició interna de Podemos (i les seves coalicions territorials) sembla dirigir-se cap una federalització de l’estat, així ho apunta la proposta plurinacional "estrella": la defensa  d'un referèndum a Catalunya (sempre pactat amb l'Estat). El temps dirà, en tot cas, l'equipatge teòric de Podemos no sembla anar en aquesta direcció. 

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT