Microsites 19/10/2015

El Quebec a les eleccions canadenques

Marc Sanjaume
6 min
Resum d'enquestes publicades a tot el Canadà fet per electionalmanac.com

Si es confirmen les previsions, la jornada electoral d’avui al Canadà podria significar un canvi de Govern doblement històric. D’una banda, l’electorat canadenc desallotjaria al controvertit Govern conservador del primer ministre Stephen Harper, al poder des de fa nous anys. De l’altra, el més que probable Govern minoritari del liberal Justin Trudeau faria tornar a Ottawa la nissaga dels Trudeau (el seu pare, Pierre Eliott Trudeau, fou primer ministre del 1968 al 1979 i del 1980 al 1984).

Les enquestes apunten que el gran avantatge del Nou Partit Democràtic (NPD) com a alternativa a Harper s’hauria esfumat durant la campanya més llarga de la història del Canadà, 78 dies. El primer ministre conservador l’havia plantejada així per diluir i enfrontar l’oposició. Però l’estratègia ha estat un veritable tret al peu. Les setmanes de campanya han permès a Justin Trudeau anar guanyant terreny, a mesura que guanyava experiència, i presentar-se com una alternativa keynesiana a les polítiques d’austeritat. Ho ha fet apostant per arribar al dèficit zero el 2019, però amb un pla creïble de tres anys d’inversions públiques sostingudes. En canvi, l’NPD, amb l’etiqueta més d’esquerres, hauria pagat car mantenir-se en el “dèficit zero” per no semblar massa radical i mirar d'atreure electorat moderat.

El vot estratègic i l’onada taronja de 2012

Per les xarxes socials fa dies que corre aquesta pàgina web que promou el vot estratègic , on l’electorat pot veure qui té més possibilitats d’endur-se el diputat de la seva circumscripció contra el candidat conservador. I és que en un sistema majoritari "first-past-the-post", els petits canvis de vot poden decantar fàcilment les majories. Al Quebec, més que a la resta del Canadà, el canvi de tendència pot ser altament significatiu. La darreres eleccions federals van provocar una veritable onada taronja de l’NPD, i el seu carismàtic líder Jack Layton (mort poc després), que es va endur 59 dels 75 escons. De fet, però, ho va fer amb un 42,9% de vot. Aleshores, el rebuig als Conservadors d’Ottawa va arrossegar l’electorat tradicionalment sobiranista francòfon cap a aquesta opció. Ara bé, la situació actual sembla del tot diferent amb unes intencions de vot igualadíssimes, sobretot entre l’electorat francòfon.

L’afer del vel integral i la manipulació

Durant aquesta campanya un factor determinant del gir a favor dels Liberals hauria estat l’afer del vel integral al jurament de ciutadania, utilitzat pel Partit Conservador com un veritable ariet electoral contra l’NPD, que en defensava la legitimitat en virtut del dret de llibertat religiosa, i que també ha estat utilitzat pels sobiranistes del Bloc Quebequès (BQ). Encara és incert a qui beneficiarà l’anomenat “efecte niqab” (i ho continuarà essent un cop tinguem els resultats electorals). En tot cas, Harper ha utilitzat la por a la immigració com amenaça a la seguretat (res que desconeguem a Europa) promovent una llei (C-51) que permet retirar la ciutadania als nous canadencs acusats de terrorisme i (ai las!) ha acabat fent un eix central del debat electoral la qüestió del vel integral (fins ara només dues dones musulmanes a tot Canadà han refusat mostrar la cara quan feien el jurament de ciutadania).

El càlcul electoral de Harper era una eina de doble tall: d’una banda, sabia que aquest afer (de la mà de la seguretat antiterrorista) mobilitzaria el vot més conservador a l’oest; però de l’altra, que també podria caure bé en un Quebec on el mateix Govern liberal (que s’ha mantingut al marge de la campanya Liberal federal) ha temptejat amb una prohibició del vel als espais públics “a la francesa”. Així, sobretot a ciutat de Quebec, Harper podria collir els fruits d’agitar el fantasma de l’islamisme. Nogensmenys, la polarització esperada per Harper ha tingut un efecte inesperat, que no és altre que el de permetre reivindicar a Justin Trudeau el Canadà del seu pare: el de la Carta de Drets i Llibertats que veu en la llibertat religiosa individual (sí, també la dels musulmans) un pilar fonamental del Canadà multicultural "from coast to coast".

Els il·lusos enterradors del sobiranisme quebequès

El 2011, i el 2014, les respectives derrotes sonades del BQ i el PQ, van esvalotar el galliner federalista fins al punt que, en una clara manca de perspectiva, van proclamar la mort del sobiranisme quebequès. Però, parafrasejant al nostre Francesc Pujols, el sobiranisme quebequès sobreviu als seus il·lusos enterradors. Ho va fer el 1995, després d'una derrota mal païda, i sembla ser que ara ho podria tornar a fer quan alguns cantaven la dissolució del Bloc (i el mateix líder sobiranista Jacques Prizeau el qualificava de camp de ruines poc abans de morir). Els diputats que pot obtenir el partit liderat pel veteraníssim Gilles Ducceppe a Ottawa, i un Partit Quebequès ara liderat pel magnat de la comunicació Pierre-Karl Péladeau, tornen a situar al moviment sobiranista dins l’esfera mediàtica. Si bé és cert que, amb un suport encara proper al 40%, la idea de la independència és cada vegada menys popular entre les noves generacions.

De fet, l’escenari més probable a Ottawa, un Govern minoritari liderat per Trudeau (fill), és una mena de déjà vu per als vells militants sobiranistes (i els quebequesos en general). La defensa d’una sola Carta de Drets i Llibertats pancanadenca (la que es va constitucionalitzar el 1982) en plena campanya, i l’evocació de la memòria del seu pare durant els debats electorals, recorda la figura d’un Trudeau (pare) que va idear una maquinària ideològica i administrativa per modernitzar el Canadà, però també per esclafar (fins i tot literalment) un sobiranisme que considerava ètnic i provincià davant la modernitat liberal de la nova Constitució. Així, Trudeau, pare, fill (i esperit sant), tornen a l’escena federal, altre cop amb un Quebec que encara mai a signat el text del 1982.

I és que l’alternativa conservadora i les seves polítiques d’austeritat neoliberal, amb un Quebec que compta amb un sistema social més generós, no es pot dir que fos gaire llaminera per als independentistes. Però també es cert que, des del 1995, mentre el partit liberal va idear la famosa Llei de Claredat per tenir la paella pel mànec en el cas d’un nou referèndum i controlar-ne la pregunta i la majoria legítimes (clares); ha estat el Partit Conservador el que ha posat damunt la taula la necessitat de reformular el federalisme (la proposta de federalisme d’obertura) i va ser el mateix Harper el que, el 2006, va promoure una moció de reconeixement nacional del Quebec a la Cambra dels Comuns.

Sigui com sigui, els sobiranistes són els primers a reconèixer que la seva causa necessita reforços, i sobretot generacionals. En aquest context, la deriva identitària de la seva estratègia no sembla ser la millor opció. El mateix Ducceppe ha emprat la qüestió del niqab per guanyar suports entre l’electorat més sensible a aquesta qüestió que no és cap altre que la generació baby-boomer sortida de la Revolució Tranquil·la i sempre disposada a mantenir qualsevol símbol religiós lluny de l’esfera pública (mentre no sigui la creu que encara penja a la cambra de l’Assemblea Nacional quebequesa o la que corona el Montroyal mont-realenc). Una estratègia propera a la idea de laicitat agressiva, a la francesa, i que tempteja amb la islamofòbia no pas poques vegades.

En resum, mentre el Canadà (i també el Quebec) demanen un gir a l’esquerra, la conjuntura quebequesa és d’una complexitat més fonda. El centralisme dels liberals federalistes, la defensa dels drets i llibertats, juntament amb el seu suport més o menys matisat a grans projectespancanadencs com ara el nou oleoducte d'Energy Est, no auguren una etapa menys turbulenta que la d’Harper. No és en va que Phillipe Couillard, primer ministre liberal quebequès i gens sospitós de ser sobiranista, ha refusat donar suport oficialment a la campanya de Trudeau, mentre la primera ministra de l’Ontario, Kathleen Wynne, també liberal, donava suport obert al més que probable futur primer ministre canadenc a fer campanya.

stats