Un eixam de capitells de marbre rosat

Amb la llibreta de notes tota blanca i les mateixes ganes de conèixer que el meu fill que està a punt de fer el primer curs d’universitat, inicio una llarga ruta pel patrimoni cultural català que em durà, durant un mes i mig, a conèixer una cinquantena de joies, des de la Catalunya del Nord fins al Pirineu lleidatà. Aniré baixant a poc a poc, si tot va bé, pel litoral fins a atènyer les Terres de l’Ebre, amb algunes incursions a l’interior, i després m’endinsaré cap al Pirineu, amb escapada a Andorra inclosa. Faré un tresor cada dia. O cada matí, perquè a la tarda, en molts casos, ja hauré d’agafar el cotxe per continuar el recorregut. M’encantaria estar-m’hi més temps. Això és l’únic que, d’entrada, em sap greu.

En cada indret posaré el focus en un dels principals tresors que acull. Són obres d’art de primera divisió que, amb les seves històries i llegendes -dues coses que es fonen en una mateixa amb gran facilitat-, formen part de l’essència de l’art i de la història de Catalunya. Sempre acompanyat d’experts -als quals ja agraeixo abans d’anar-hi, per si em despisto, la seva bona disposició i els seus comentaris-, visitaré alguns monuments que formen part de les rutes turístiques habituals, i d’altres molt poc trepitjats, que estic segur que seran, per a vostès i per a mi, tota una descoberta. Com el priorat de Serrabona.

El primer encert que trobo en aquest priorat -i en té uns quants, d’encerts-és que s’ha de deixar el cotxe alguns centenars de metres abans d’arribar-hi. El darrer tram cal caminar-lo. Són cinc minuts a peu, amb bosc a banda i banda, en què s’esvaeix el neguit acumulat en el munt de revolts que cal fer per arribar a aquest racó de món. Arribo al priorat impregnat d’una intensa olor de romaní i em sorprèn veure-hi un petit hort, amb gran varietat d’espècies, molt ben cuidat. És curiós que aquest indret lluny de tot estigui tan i tan cuidat. Hi ha alguns arbustos que fan de tanca, que semblen tallats aquest mateix matí.

“ Securité renforcée ”, llegeixo a l’entrada. Home, esclar que poden entrar-hi a robar... però què hi trobaran? La noia de l’entrada, d’una amabilitat extrema, em diu que s’han augmentat les mesures seguretat aquí, com a tants altres llocs de França, des dels darrers atemptats de Londres. De seguida em confessa: “La seguretat som nosaltres”. Són ella i el noi que l’acompanya. Esclar, ja m’estranyava que hi hagués un agent armat. Tots dos venen les entrades, els objectes de la botiga, donen explicacions... Fan tots els papers de l’auca. La noia m’explica l’activitat que s’hi fa: una missa a l’any, el dilluns de Pentecosta. I cada diumenge de juliol, un concert. Avui? Sí, sí, aquesta tarda n’hi ha un! Però jo ja seré fent ruta cap a Banyuls. Quan li dic que soc català “del sud” em comenta que al segle XVI aquest priorat va passar a dependre de la catedral de Solsona. Si em sembla ben lluny d’on soc ara, imagina’t aleshores!

Molt menys conegut que les abadies de Sant Miquel de Cuixà i de Sant Martí del Canigó, properes, el priorat de Serrabona, d’una austeritat extrema -quasi no hi ha cap decoració, només un petit fragment de pintura mural-, té un element que el fa especialment atractiu: la seva tribuna, un eixam de columnes fetes de marbre rosa del Conflent, amb un marc esculpit sobre l’apocalipsi. Construïda el 1151, té dos pisos: la part superior era per al cor de cants i la inferior per a un cor de pregària. Un dels trets més distintius d’aquesta extraordinària tribuna són els petits forats dels capitells, forats decoratius, tot i que reprodueixen els que es feien servir per encaixar les pedres.

“El priorat de Serrabona em té el cor robat des que fa més de trenta anys, quan hi vaig anar per primer cop des de la Universitat Catalana d’Estiu de Prada, on feia uns cursos sobre poesia catalana del segle XX”, m’explica Àlex Susanna, director de l’Agència Catalana del Patrimoni. “M’agrada pensar que hi feien cap tot sovint dues de les màximes personalitats que ha donat el Rosselló: el poeta Josep Sebastià Pons, que li va dedicar uns quants poemes preciosos, i l’escultor Aristides Maillol. Tots dos estaven convençuts que el Rosselló era una mena de paradís, i de fet les seves obres respectives reflecteixen aquest sentiment d’arcàdia”, diu Àlex Susanna.

Amb poques paraules, ben encadenades, l’Àlex Susanna poeta aconsegueix transportar-nos a la màgia d’aquest indret excepcional sense necessitat d’anar-hi (però aneu-hi, eh!).

Tribuna de Serrabona

Voldria tot just saber pintar-vos

o pel cap baix dibuixar-vos

amb paciència d’orfebre:

no haver de dir res i anar

resseguint pulcrament amb llapis

els arabescos de l’arquivolta,

la disposició de la tribuna

- un petit bosc de columnes

dins la nau varada als Aspres -,

o bé els motius tan ben cisellats

en aquest eixam de capitells.

Perdre’m, doncs, en la precisió

d’aquest missatge apocalíptic,

observar la por i l’astorament

de totes les cares que s’hi mostren,

i només al final, després d’entreveure

premonicions i mals auguris,

deixar-se embruixar pel marbre rosa

en què tot això va ser esculpit:

com una pell fina i transparent

sota la qual bategués

el pols de la vida encara!