Zoe Garcia: "L’autisme no és cap límit: obre noves maneres d’entendre el gènere"

Quins reptes afronten les persones trans autistes a l’hora de desenvolupar les seves identitats? Aquesta és una de les preguntes troncals que aborda el llibre Autigénero. El espectro de las disidencias: autismo e identidades trans, de Zoe Garcia, biòleg especialitzat en gènere, educador i membre del Col·lectiu Argelaga, una entitat que treballa des de l’autogestió per visibilitzar les diversitats LGBTIQA+ i neurodivergents.

Garcia també és una persona trans, no binària i autista. "Mereixem una narrativa escrita des dels marges i que aquelles que habitem aquests marges tinguem veu sobre les nostres vivències i realitats", reivindica quan parla del seu llibre. Hi conversem per entendre què passa quan aquestes dues realitats s’entrecreuen i quines barreres socials i culturals encara queden per trencar.

Quan vas decidir que calia escriure un llibre com Autigénero?

— Va ser arran del meu diagnòstic d’autisme. Això em va portar a investigar com s’expressa l’autisme en persones que no encaixem en el model tradicional dels criteris diagnòstics, pensats sobretot per a homes cis, blancs i heterosexuals. Em vaig adonar de l’infradiagnòstic en dones, persones trans i identitats dissidents, i també de com de freqüent era trobar persones autistes dins del col·lectiu LGBTIQA+. Quan buscava informació, veia que la majoria d’explicacions eren molt científiques, patriarcals i allunyades de l’experiència real. Per això vaig voler escriure Autigénero, per donar una mirada no patologitzant i crear narrativa des de dins de la mateixa intersecció.

Quins són els principals reptes que viuen les persones que se situen en la intersecció entre identitats trans i autisme?

— Un dels reptes més grans és la doble violència: rebem la que afecta les persones autistes i la que recau sobre les persones LGBTIQA+. Això complica l’accés a la feina, a l’habitatge i fins i tot a diagnòstics fiables, perquè sovint se’ns nega una de les dues realitats. També hi pesa molt la idea que, pel fet de ser autistes, no tenim capacitat per decidir sobre la nostra identitat de gènere, i això ens infantilitza. Un altre repte invisible és el masking doble: amagar trets autistes i, alhora, la mateixa expressió de gènere. És un desgast enorme i genera molta invisibilitat.

Parlem del masking. Exactament, en què consisteix?

— El masking és forçar-se a actuar d’una manera que no et surt de forma natural per intentar encaixar. Vol dir performar una versió de tu mateix que la societat considera "correcta", sigui per amagar trets autistes o per suavitzar l’expressió de gènere. El problema és que cada vegada que fem masking estem internalitzant la idea que el que som no és prou vàlid, i això té un impacte directe en l’autoestima.

Deu ser molt esgotador...

— Sí. Planifiques cada gest, cada paraula, cada expressió de la cara... Viure així dues hores amb amigues pot deixar-te rebentat. A més, genera molta dissociació. Amb el temps es crea una distància entre la màscara i qui ets de veritat, i ningú arriba a conèixer-te realment. Aquesta desconnexió provoca soledat, malestar emocional i, en molts casos, problemes de salut mental.

Moltes persones autistes denuncien tractes paternalistes. Com condicionen el procés d’autodefinició i d’expressió del gènere?

— Quan l’entorn assumeix que no podem decidir per nosaltres mateixes, també dona per fet que tampoc podem decidir sobre la nostra identitat de gènere. Això ens infantilitza molt. Poso un exemple: una persona propera, autista i no binària, de petita no podia entrar a botigues de roba perquè l’ambient era massa inaccessible per a ella. La família li triava la roba pensant que feia el millor, però només li portaven opcions de la secció de nenes. Fins anys després no va descobrir que tenia altres maneres possibles de vestir-se, i això va limitar la seva expressió de gènere sense que ningú ho busqués.

— En general, hi ha una mirada social molt simplista que encara pesa: es dona per fet que, si tens certes dificultats funcionals, tampoc podràs reflexionar sobre la teva identitat. Això és fals. Les limitacions no venen de ser autista, sinó de viure en entorns que no ens deixen ser com som. 

Formes part del Col·lectiu Argelaga. Qui sou i què feu?

— Combinem formació professional amb vivència en primera persona. Totes les persones de l’equip som LGBTIQA+, neurodivergents o encarnem alguna de les diversitats sobre les quals treballem. Això ens permet entendre molt millor les necessitats reals i generar espais de confiança que costa trobar en altres contextos més externs o acadèmics.

— Tenim quatre línies molt importants: els grups d’ajuda mútua, on facilitem espais perquè persones autistes i dissidents de gènere puguin compartir experiències; les formacions a professionals de l’educació, la salut, serveis socials i empreses; les mediacions en situacions de conflicte o violència amb perspectiva LGBTIQA+ i neurodivergent; i els projectes editorials i de divulgació.

Per què hauria de servir Autigénero?

— M’agradaria que la gent entengués que el gènere és una construcció social i que les persones autistes tenim sovint una relació diferent amb les normes: ens afecten menys i això fa que moltes de nosaltres ens plantegem amb més facilitat si som LGBTIQA+. Per a mi, l’autisme no és cap límit: és una oportunitat per imaginar maneres més diverses d’entendre el gènere.