"El problema no és que no hàgim sabut explicar bé la dictadura, sinó no haver explicat bé la llibertat"
Experts debaten els reptes en memòria històrica, mitjans i justícia social, en una taula rodona organitzada per l’ARA juntament amb el govern d’Espanya
En un moment en què la memòria democràtica ocupa un lloc central en l’agenda pública, l’ARA ha reunit aquest dimecres tres veus expertes per analitzar com Catalunya i Espanya afronten les discriminacions que han travessat la seva història i que encara persisteixen. A la Sala Oriol Bohigas de l’Ateneu Barcelonès, al cor de Barcelona, Lluís Rambla, treballador social, professor de treball social i patró de la Fundació LGTBIQ+; Laia Gallego, historiadora i arqueòloga, i Antumi Toasijé, historiador, escriptor i artista, van dir que sense transparència, pluralitat i una voluntat clara d’incorporar totes les veus silenciades, “no hi pot haver un relat democràtic complet”.
Una memòria que expliqui el passat per transformar el present
El debat va fixar, d’entrada, que la memòria democràtica és una eina viva i ampliable: ha de permetre identificar discriminacions estructurals de gènere, racials, lingüístiques i contra el col·lectiu LGTBIQ+, i integrar-les en un relat compartit. I ho ha de fer amb plena transparència: garantir accés a dades, revisar arxius i evitar que les polítiques públiques perpetuïn desigualtats. “La democràcia i els drets no són un regal que et fa algú amb més poder”, va recordar la moderadora i periodista de l’ARA Sílvia Marimon.
Les llibertats sexuals i de gènere, al centre
Lluís Rambla va subratllar que, malgrat els grans avenços, les discriminacions contra el col·lectiu LGTBIQ+ no són cosa del passat. Va recordar que “durant la dictadura tothom castigava l’homosexualitat” i va apuntar que a Espanya, la llei de vagos y maleantes –modificada el 1970 per la Peligrosidad Social– va servir per empresonar gais i “rehabilitar-los” per mitjà de tortures. “El moviment gai català sorgeix per combatre aquesta llei promulgada no fa tant”, va remarcar.
Alhora, va alertar de l’ús pervers que alguns corrents polítics fan avui de la defensa dels drets del col·lectiu LGTBIQ+: “L'homofòbia és condemnada, però només per atacar la immigració. És l’excusa per dir: «Mireu què fan els musulmans, que no respecten els drets gais»”. Tot i això, celebra el camí recorregut: “Espanya és un dels països amb més acceptació de l’homosexualitat i això em fa sentir orgullós perquè dona sentit a la nostra lluita”.
Combatre els silencis i fugir del catastrofisme
La historiadora i arqueòloga Laia Gallego va reivindicar la importància de desenterrar el que no apareix en els registres oficials: espais d’internament, violències invisibles i col·lectius que la història ha deixat a fora. “La democràcia és perfectible: no s’acaba amb la Transició”, va apuntar, i va alertar que les discriminacions no comencen ni s’acaben amb el franquisme.
També va demanar una mirada matisada al present: “S’està generant alarmisme amb el fet que els joves són feixistes. Hem de llegir bé les dades i no caure en la trampa de la polarització”. Per a Gallego, cal explicar millor el funcionament democràtic: “Potser el problema no és que no hàgim sabut explicar bé la dictadura, sinó no haver explicat bé la democràcia i, sobretot, la llibertat”.
La memòria, va defensar, ha de ser col·lectiva i diversa. “Hem de vigilar des d’on es promou: la iniciativa ha de ser sempre comunitària”, va afegir Gallego. I, a més, defensa que el lema ha de ser “Mai més, enlloc, contra ningú”.
El racisme estructural, una persistència incòmoda
Per la seva banda, l’historiador, escriptor i artista Antumi Toasijé va oferir una mirada incisiva sobre la memòria afro-descendent: “L'ésser humà és un ésser de memòria curta. Després de tres generacions, hi ha coses que ja no es recorden”. Va reivindicar una llarga tradició de lluita antiracista: dels moriscos al segle XVII al moviment antiesclavista amb forta presència negra al segle XIX.
Per a Toasijé, el racisme encara genera desigualtats: “La modernitat no s’explica sense el racisme. El blanquisme té el privilegi de la versemblança: tot el món se’ls creu sense haver-se d’esforçar”. Alhora, va reclamar polítiques de reparació i de drets, i va advertir que “no n'hi ha prou amb ser ideològicament d’esquerres, sinó que cal ser proactius”.
També va assenyalar que la memòria colonial està pràcticament absent de la memòria democràtica: “Europa s’ha construït sobre l’explotació colonial. Fa falta una regularització massiva perquè tot el món tingui drets.
Una memòria orientada al futur
En una intervenció final força coral i una ronda de preguntes breu, tots tres ponents van coincidir que els relats sobre el passat condicionen el futur i que la lluita per la memòria democràtica continua oberta. “La Transició no va ser una ruptura, sinó un pacte mutu, i la judicatura és el que millor s’ha mantingut”, va recordar Rambla. Per això, Toasijé va cloure el debat reclamant acció i esperança: “No ens podem quedar només en el paper de víctima, cal construir un horitzó polític on totes les vides comptin”.
