Miquel Calçada: "Desitjo que els ciutadans es facin seva aquesta commemoració"

Miquel Calçada i Olivella (Sabadell, 1965) ens convoca a primeríssima hora del matí al Palau de la Generalitat. Malgrat l'hora, ens rep amb el seu característic aspecte impecable en un despatx que encara fa olor de cafè. A la taula, a tocar de l'ordinador que no deixarà de mirar de reüll mentre duri l'entrevista, piles ben endreçades d'informes que s'intueixen qualsevol cosa menys decoratius: pàgines lleugerament rebregades per la lectura, línies subratllades, notes als marges. En unes prestatgeries blanques destaquen els volums de Francesc de Castellví i Victus, la popular novel·la de Sánchez Piñol. El Pati dels Tarongers, només a dues passes, és un recordatori constant de la solemnitat de l'empresa, allunyada dels registres amb què fins ara s'havia vinculat. Un recordatori que, com revela aquesta conversa, és del tot innecessari: fer arribar la commemoració dels fets del 1714 a tots els ciutadans de Catalunya s'ha convertit en el repte més gran de Miquel Calçada.

Ja s'ha fet a la idea que es dirigeixin a vostè com a comissari?

[Riu.] Se'm fa estrany, encara. I potser quan m'hi hagi acostumat ja no ho seré. Al cap i a la fi, aquesta és una dedicació que té data de caducitat.

El va sorprendre la proposta del Govern perquè liderés la commemoració?

Sí, no us enganyaré. No m'ho esperava. Però estic molt agraït que es pensés que jo podia estar a l'altura de les exigències d'un projecte com el Tricentenari. Són més de mil actes arreu del país, al llarg d'un any sencer, implicant-hi diversos departaments de la Generalitat, la pràctica totalitat d'institucions del país –des del Parlament fins al consistori de la vila més petita– i bona part de la societat civil treballant-hi colze a colze. Però això només és una conseqüència de la seva importància. El que converteix el Tricentenari en un projecte estratègic per al país és la rellevància de la Guerra de Successió i el seu desenllaç en la nostra història moderna i contemporània. El 1714 és un moment clau perquè explica en bona part com som avui i condiciona, en la mateixa mesura, com podrem ser demà.

Però vostè no és historiador.

No, tothom ho sap. Tinc molt d'interès per la nostra història, en general, i he llegit molt sobre l'època de la Guerra de Successió, en particular, però amb cap vocació acadèmica. Tinc clar que si hagués calgut un historiador no m'ho haurien proposat a mi. I, per tant, que estaven buscant alguna altra cosa quan van fer-ho, una altra manera d'entendre la commemoració que anés més enllà del record estricte d'uns fets, que pogués fer arribar el Tricentenari al conjunt de la ciutadania, no només als que estan interessats en la història. De totes maneres, el Tricentenari compta amb l'assessorament dels principals experts en aquest període –encapçalats per Agustí Alcoberro, director del Museu d'Història–, que garanteixen que s'expliqui amb tot el rigor que es mereix.

Se sentia preparat per assumir aquest repte?

Jo no he deixat mai de preparar-me. No per ser comissari del Tricentenari en concret, és clar, però sí per posar-me al servei del meu país quan fos necessari. I quan es va presentar aquesta oportunitat no ho vaig dubtar gaire. No és un moment per a renúncies sinó per fer un pas endavant. L'exigència i les expectatives són molt grans. Tant com el meu compromís i dedicació. I gairebé tant com tot el suport amb què compto: jo en sóc la cara visible, però els treballadors públics d'aquests país hi han posat el coll per fer-ho possible. L'èxit de la commemoració ho serà gràcies al seu esforç i a la complicitat de la ciutadania.

Quan falten pocs dies per a l'acte inaugural, és el Tricentenari que s'imaginava?

M'ha passat una cosa força curiosa: no és el Tricentenari que m'hauria imaginat abans de ser nomenat, però un any i mig després sí que és el que crec que el país necessita. Suposo que tothom té una imatge al cap de com hauria de ser una commemoració històrica, i també la tenia jo. Però hem volgut donar dues o tres voltes a la idea i aprofitar la commemoració com una oportunitat. Una oportunitat per al record, és clar, però sobretot una oportunitat per reimaginar el país, per repensar-lo en els seus àmbits més rellevants i projectar-lo al món. Recordarem la nostra història i hi donarem valor, per descomptat, però ho farem amb la mirada posada en el nostre futur col·lectiu. Mirant-m'ho ara, entenc que no podria ser de cap altra manera i estic molt satisfet amb la programació de la commemoració, amb els seus objectius i amb els seus principis.

Diu que és el Tricentenari que el país necessita, però és el que es pot permetre?

Des del primer dia he pensat en el Tricentenari com una inversió, mai com una despesa. He tingut molt clar que havia de servir al país, que havia de ser útil per als ciutadans i espero que les activitats ho reflecteixin. Estan plantejades per traslladar les capacitats i potencialitats del país i posar el seu granet de sorra per atraure talent i inversions i per ajudar a recuperar la nostra autoestima col·lectiva contribuint a superar aquesta situació de crisi. I si posem en context el cost del Tricentenari amb el d'altres commemoracions similars que han succeït recentment en entorns propers, estem clarament per sota de la mitjana. Molt per sota. Tindrem una commemoració austera, és cert, però que estarà a l'altura del que l'efemèride i el país mereixen.

Destaqui alguna activitat del programa.

[S'ho pensa.] Ostres, aquesta sí que és difícil! Totes tenen la seva raó de ser i van dirigides a públics molt diversos, a causa d'aquesta obsessió de fer del Tricentenari una commemoració autènticament inclusiva i transversal.

Mulli's una mica.

No puc, no puc. Més enllà del meu criteri, desitjo que la ciutadania es faci seva aquesta commemoració. Hi ha des de grans congressos, com el de Prospectiva a l'octubre o el Fòrum Internacional d'Educació i Tecnologia a Tarragona al juny, fins a actes simbòlics com la plantació d'un roure a Montserrat amb terra de tots els municipis catalans. Des de concerts de tots els estils musicals que recorreran tot Catalunya dins de la programació dels grans festivals fins a grans exposicions al MACBA, el MNAC o el Museu d'Història de Catalunya. Presentarem la Ruta 1714, que ressegueix els escenaris de la Guerra de Successió per 52 municipis amb una oferta potent de turisme cultural i gastronòmic a l'altura de la Ruta del Císter o la del Romànic. A tot el país, durant tot l'any, estaran passant coses constantment. Jo recomano a tothom que es mirin amb calma l'agenda, que tafanegin al web, que segur que hi trobaran activitats del seu interès.

És una commemoració de consum intern només?

No, en absolut. Per primera vegada a la història, potser des de la Guerra de Successió, el món ens mira. No és una exageració ni un desig: és una constatació. Podeu fer la prova. Si busqueu referències a Catalunya als grans mitjans de comunicació globals hi trobareu alguns fets aïllats: Pau Casals, els Jocs Olímpics, les victòries del Barça. Però aquesta tendència va canviar el juliol del 2010 i es va accentuar encara més el setembre de l'any passat. El món es pregunta què passa a Catalunya, hi envien corresponsals, se'n parla a les portades. És la nostra oportunitat per mostrar-los com som, les nostres potencialitats com a país, tot allò que sabem fer ben fet. Per això, dins del nostre programa internacional, instal·larem un aparador a París, Berlín, Nova York o Brussel·les. El Tricentenari ha de ser una eina per projectar Catalunya, en l'espai, fora de les nostres fronteres, i també en el temps, cap al futur.

Insisteix molt en aquesta idea de futur.

És clar! La història ja no podem canviar-la. Tot el que podem fer, que no és poc, és explicar-la amb rigor. Però el que sí que és a les nostres mans –a les de tots, no a les del Tricentenari– és definir un futur desitjable per a Catalunya i els seus ciutadans. Crec que és una idea que queda molt ben resumida en la divisa de la commemoració, "Érem. Som. Serem", així, sense un punt darrere de "Serem". El que hem sigut i el que som és inqüestionable, i així ho reconeixerem. La continuïtat de la identitat catalana, la seva persistència al llarg de tres segles plens de dificultats, és un acte d'heroisme tan gran com la resistència a un setge de catorze mesos. Però el Tricentenari, al cap i a la fi, no deixa de ser un reflex més o menys fidel del nostre futur com a país. És un procés obert, amb múltiples possibilitats, i de nosaltres depèn la direcció que prenguem col·lectivament.

Com hem d'entendre aquesta commemoració en un context de gran efervescència social a Catalunya?

Cadascú té llibertat per entendre-ho com vulgui. Però el Tricentenari no és aliè al moment que estem vivint –on pràcticament tot està en qüestió– sinó que se n'aprofita. Quin moment millor per preguntar-se com volem que sigui l'economia, l'ensenyament o la tecnologia de la Catalunya del futur? M'agradaria que el Tricentenari facilités espais de reflexió i debat en molts àmbits perquè tots -vinguem d'on vinguem i pensem el que pensem- hi participem de manera activa. Al cap i a la fi, el Tricentenari, com la Catalunya del demà, o és de tots o no serà.

Perfil

Miquel Calçada és un d'aquells personatges públics que fan honor al tòpic de "no necessita presentació". Com a periodista, és un dels comunicadors més coneguts i reconeguts del país els últims trenta anys, amb una trajectòria molt àmplia als principals mitjans, ja sigui com a conductor, guionista, productor o empresari.

L'any 1983, amb només 17 anys, entrava a formar part del primer equip de professionals que estrenava una Catalunya Ràdio nova de trinca i des d'aleshores no ha parat. Al seu cur

rículum hi ha referències mítiques a la ràdio i la televisió, com Mikimoto Club, Pasta gansa, Oh, Bongònia o Persones humanes i, des de darrere les càmeres, Les aventures del Capità Enciam. És fundador del Grup Flaix, pel qual va merèixer el Premi Nacional de Radiodifusió l'any 2000. Actualment compagina la seva tasca al capdavant del grup amb la preparació de la nova temporada d'Afers exteriors.

Llicenciat en Ciències de la Informació per la Universitat Abat Oliba, la seva inquietud acadèmica ha passat més desapercebuda pel gran públic. Amb estudis universitaris de Dret i

Humanitats, és Màster d'Administració Pública i Relacions Internacionals per la Maxwell School de Nova York, l'escola degana en afers públics dels EUA.

L'any 2010 va ser guardonat pel Centre Internacional Escarré per a les Minories Ètniques i les Nacions (CIEMEN) per la seva defensa dels drets dels pobles.