Castell de Miravet: el sentinella de l'Ebre

Esclar que els nens on són més feliços és als tobogans o als gronxadors, a la piscina o a la platja. Però és evident que no els hem de proporcionar només felicitat efímera. Quants pares han lamentat haver dedicat llargues hores a acompanyar els fills a llocs eminentment infantils, i després, ja adolescents o adults, resulta que no són gaire responsables ni bones persones, que és el que s’espera d’ells. I es pregunten si realment calia haver-los consentit tant. Avui m’he endut els dos petits de casa, el nen, de tres anys, i la nena, de dos. Sense remordiments de privar-los dels escenaris on es troben com el peix a l’aigua. Hem sortit de bon matí -no hi ha hagut problema perquè es lleven ben d’hora ben d’hora cada dia, el concepte cap de setmana no l’entenen, encara-. Posar la petitona a la cadireta és un drama assegurat. Quins plooooors! Ella ja sap que cada vegada que va amb cotxe ha d’anar lligada. Però els infants, ja se sap, per una menudesa s’enrabien com si els hi anés la vida (i alguns adults també!). També està assegurat que al llarg del viatge es tregui i es posi les sabates unes quantes vegades -i probablement també els mitjons- (li encanta aquest joc, si li donés un osset de peluix o una nina també s’entretindria, però crec que no tant). A veure si avui tenim sort que coincideix que arribem a la destinació just quan s’ha posat les sabates...

Ja hi som! Després de posar els mitjons i les sabates a la petita, accedeixo al castell. Tinc curiositat, en tot monument, per saber quin tipus de persones, i de quina procedència, el visiten. Avui sento una gran diversitat de parles entre els visitants. 40.000 visites a l’any, rep aquest magnífic monument sentinella del riu Ebre. Trobo que és una xifra que està francament bé, ja que està “lluny de tot arreu”.

Llegeix aquí la sèrie completa, actualitzada dia a dia: 'Monuments de Catalunya'

La mirada de Joaquim Mir

El pintor Joaquim Mir va trobar els millors llocs per contemplar aquest castell i ens n’ha llegat un munt de precioses imatges. Jo recomano dos llocs des d’on contemplar el castell. L’un, arran de riu, al lloc del Pas de Barca -on hi ha el transbordador per a persones i cotxes que creua el riu, sense motor, com fa més de 850 anys, només amb la força del corrent i la destresa del barquer al timó-. I l’altre, esclar, al capdamunt de la fortalesa. S’hi accedeix per una escala de cargol, molt estreta, de 47 graons, que surt de l’església, d’estil romànic. Hi pujo amb Lorena Álvarez, que treballa al castell des de fa deu anys, i m’acompanya amablement en la visita.

“No em preguntes on és el lloc on van fer-se la foto els polítics que van reunir-se a Miravet per acordar el nou Estatut”, em diu la Lorena. “Ah, sí!, anem-hi”. És un lloc que ofereix també unes excel·lents vistes. Hi ha tants punts amb bones panoràmiques en aquest castell! Cada vista és diferent, però amb els mateixos elements: l’Ebre, que baixa a poc a poc, com cansat del trajecte, fent giragonses; el poble de Miravet, a baix -partit en dos, l’antic i el nou-, i el paisatge agrícola d’arbres de fruita dolça -presseguers, albercoquers, pruneres, cirerers, pomeres, pereres, vinya..., i també oliveres i ametllers- com a teló de fons.

Una munió de fets de la nostra història han tingut com a escenari el castell de Miravet. Al segle XX, a la Guerra Civil Espanyola, va ser un dels escenaris de la Batalla de l’Ebre. La nit del 25 de juliol del 1938, a l’inici d’aquell intens combat de desgast, els republicans van fer fora la guarnició franquista. I també ha estat escenari de la història més recent d’aquest segle, com la trobada l’any 2004 dels polítics encapçalats per Pasqual Maragall per acordar les bases del nou Estatut (sembla, però, que faci una eternitat d’aquest esdeveniment!).

La Cameta Coixa

Durant molts anys circulava pel poble la llegenda que al castell de Miravet hi vivia una velleta, la Cameta Coixa. Sembla que era una invenció perquè no hi pugessin els nens i els joves, pel seu mal estat de conservació i el perill d’esfondraments, i a més potser hi podia haver bombes sense esclatar. Malgrat això, alguns, lògicament -empesos per aquest misteri-, hi anaven. La Cursa de Muntanya de Miravet, puntuable per al Circuit de Curses de Muntanya de Catalunya, porta precisament el nom de la Cameta Coixa.

El nen és a l’edat dels perquès. Li dic que hem de marxar perquè tanquen. “I per què tanquen?”, em pregunta. Diuen que sempre és millor dir la veritat als infants, encara que de vegades no l’entenguin. “Perquè no hi viu ningú, només es visita”. “I per què no hi viu ningú?” “Fa molts anys van viure-hi uns senyors, uns templers, però van marxar”. “I per què van marxar aquests senyors templers?” “El rei els va fer marxar. Eren meitat monjos i meitat soldats, i els acusava d’heretges, però ells no volien marxar i van estar més d’un any tancats aquí dintre”. “Què és això que has dit d’heretges?”

El joc de preguntes i respostes continua al cotxe fins que tots dos nens s’adormen quasi alhora als primers revolts.

Una imponent fortalesa construïda en un temps rècord

El castell de Miravet és una fortalesa imponent envoltada per una muralla de més de 25 metres d’alçada, amb un gruix de fins a 5 metres en alguns punts. Va començar a bastir-se el 1153. Es va construir en un temps rècord de només 25 anys. La posició estratègica del castell de Miravet ha fet que s’hi succeïssin assentaments des de la prehistòria i li ha suposat tenir un paper important en una pila de conflictes.

Avui encara es poden apreciar part de les estructures d’una fortalesa andalusina sobre la qual es va aixecar el castell templer, immediatament després que Ramon Berenguer IV conquerís aquestes terres. El castell va ser donat a l’orde del Temple, que el va convertir en la seu de la província templera de Catalunya i Aragó, durant el que seria el període de més poder i esplendor de la història de Miravet. La fi d’aquesta etapa va significar també l’episodi més dramàtic de la seva història, amb un setge de més d’un any, que va precedir la desaparició de l’orde del Temple.

Malgrat que posteriorment el castell va ser remodelat per adaptar-lo a les exigències defensives que comporta l’aparició de l’artilleria, l’aspecte i les estructures que ens han arribat són essencialment obra dels templers. Així, Miravet s’ha convertir en un dels millors exemples de l’arquitectura militar catalana dels segles XII i XIII.

Quan el castell va passar a mans de la Generalitat de Catalunya, l’any 1983, es trobava en estat d’abandonament. No s’hi havia intervingut des de les guerres carlines. Els buscadors de tresors havien fet de les seves i havien omplert el castell de forats. L’espoliació de la majoria de llindes, de dovelles i parts esculpides havia deixat el castell en un estat lamentable. Els últims anys s’ha fet molta feina per consolidar-lo, restaurar-lo i condicionar-lo per a la visita. Actualment el castell de Miravet és gestionat per l’Agència Catalana del Patrimoni Cultural.

Les claus

El castell de Miravet és en un dels millors exemples de l’arquitectura militar catalana dels segles XII i XIII.

La fortalesa va començar a bastir-se el 1153. Es va construir en només 25 anys.

La seva posició estratègica ha fet que s’hi succeïssin assentaments des de la prehistòria i li ha suposat tenir un paper important en una pila de conflictes.