TOT COSTA

Un Barça de dues velocitats

"En l’equip de Valverde es detecta una convivència complexa entre dues ànimes i dues velocitats -fins i tot diria que dues generacions- que no sembla fàcil de resoldre"

Tan cert és que molts culers gaudeixen de les derrotes blanques tant com de les victòries pròpies, com que el mal comú és un consol mediocre. Francament, em costa veure que la imatge del Barça a Dortmund fos millor que la del Madrid a París, marcador i encert dels porters al marge. Allà, ja s’ho faran, però aquí es detecta en l’equip de Valverde una convivència complexa entre dues ànimes i dues velocitats -fins i tot diria que dues generacions- que no sembla fàcil de resoldre.

L’estrena de la Champions ha confirmat que la qualitat individual marca diferències però que, prèviament, cal igualar la intensitat del rival. Si no fas les coses a altes revolucions, en el futbol d’avui acostumes a llepar. Li va passar al Barça a Dortmund, i al Madrid a París, en un grau tan evident que Zidane no es va estar d’assenyalar els seus futbolistes. Que consti que no s’hi val a emmascarar la falta de rumb amb falta d’intensitat. No compro el discurs que un equip perd només perquè no corre, i tampoc em crec que els futbolistes no surtin motivats a un partit de Champions, sinó que l’energia que desprèn un conjunt va lligada amb la convicció en el que fa.

En el cas del Barça, no es pot dir que es veiés sorprès per la manera de jugar dels alemanys, sinó que va fer la sensació que no tenia clar com neutralitzar-la. I això que Valverde va insinuar des de l’alineació, amb el mig del camp més tocador, la voluntat de governar el ritme del partit. Però, al capdavall, la distància entre línies era una invitació perquè el Borussia es trobés còmode. No se sap si la defensa blaugrana ha agafat gust a acular-se a l’àrea pròpia perquè està còmoda traient aigua de la barca o perquè no se sent segura deixant metres a la seva esquena, però això repercuteix en el fet que els migcampistes no sàpiguen si han d’anar o venir i que la pressió dels davanters -quan n’hi ha- sigui estèril. I sense pressió prop de l’àrea rival, tot costa massa.

Al Barça d’avui hi conviuen joves amb ganes de trempera -De Jong, Arthur, Griezmann- amb veterans -Messi, Suárez, Piqué, Alba- que pretenen que el ritme dels partits s’adapti al seu físic actual, i Valverde ha d’aconseguir que aquestes dues velocitats convergeixin, amb el risc que la saba nova s’adapti a la llorejada, i no a la inversa.

Avui que veurem a Granada el trident titular del Barça junt per primer cop d’inici, caldrà que aquestes dues velocitats casin per no tornar a veure la versió desmenjada que ha mostrat l’equip lluny del Camp Nou. I per no tenir un altre disgust.

Més continguts de