Bon vent i barca nova
BarcelonaHi ha separacions que conserven en el record la qualitat del que s’ha viscut junts. En d’altres, en canvi, el moment de l’adeu contamina i embruta el passat en comú. Rubi -malgrat els bons partits, malgrat la classificació europea, malgrat tot- serà recordat, per sempre més, per aquesta fugida que la majoria, crec, de pericos vivim com una alta traïció. D’heroi a traïdor. De formar part de la llegenda a ser xiulat en les seves visites a Cornellà.
Ja tindrem temps d’analitzar el grau de responsabilitat que hi té el club. Ara bé: el sotrac és tan gran que ara no toca mirar-s’ho des d’aquesta fredor. Potser hauria de ser prudent. Però no vull. Si cal, ja demanaré perdó. Si tan fonamentada és la decisió, ja matisarem. Però el sentiment ja no ens el traurem de sobre.
Ja tinc anys i estic acostumat a sobreviure sense gaires problemes a comiats futbolístics. Cap d’ells serà tan dur com el dia que Dani Solsona va marxar. I l’Espanyol ho ha resistit tot. Però el cas de Rubi té algun fet diferencial. Entrenar el primer equip de l’Espanyol era, va dir ell, complir un somni: tornar a casa. Òbviament es tracta d’una relació professional. Però va ser ell que li va donar un valor diferent. Va ser ell que va dir que l’Espanyol era casa seva. I va ser l’Espanyol que li va donar l’oportunitat de començar una temporada a Primera (categoria en què, per cert, en el seu historial només hi havia fracassos). I van ser els responsables esportius del club els que van aguantar una de les pitjors ratxes esportives de la història del club amb quatre punts de trenta-tres possibles.
A Rubi no se’l va cessar -i jo hi vaig estar d’acord- perquè era una aposta ferma, perquè era el nucli del projecte esportiu, perquè per fi l’Espanyol havia posat les llums llargues. Això, per a l’entrenador, tenia avantatges -la confiança, la seguretat-, però ell hi havia de respondre amb responsabilitat. I no ho ha fet. S’ha desentès del seu compromís. Ha fallat als que van confiar en ell. Ens ha fallat. I mai més no podrà tornar a la que deia que era casa seva.
¿El motiu de tot plegat? Els diners. Ben legítim. Però uns diners arriscats. Perquè no consolida la feina feta, perquè transmet la imatge de mercenari. I a la llarga això sempre s’acaba pagant.
I el més greu i graciós: per anar al Barça? Al Madrid? Al Bayern? A un altre equip de Champions? No. Per anar al Betis. Al Betis! Quin gran progrés.
La notícia és trista. Però a mesura que l’analitzes ho és menys. Rubi no és qui crèiem que era. És un entrenador com tants altres, que ha anat allà on li paguen més. Entesos. Bon vent i barca nova.
