LLIGA DE CAMPIONS

Chelsea, el barri on es barrejaven 'skins' amb estrelles del rock

Al voltant de Stamford Bridge van néixer tribus urbanes i ritmes musicals

Chelsea, el barri on es barrejaven skins amb estrelles del rock / CHELSEA FC

Sadiq Khan, el primer musulmà que va arribar a ser alcalde de Londres, explicava que als anys 80 va intentar anar a l'estadi del Chelsea i va ser agredit pels radicals feixistes del club, que el van perseguir per ser fill de pakistanesos. Així que es va fer aficionat del Liverpool. Als anys 70 i 80, els barris al voltant de Stamford Bridge eren una zona perillosa, els dies de partit. Quan no rodava la pilota, però, era el lloc on volia viure tothom.

Fulham Road i King's Road, dos carrers principals al voltant de Stamford Bridge, es van omplir de negocis de moda i música que provocaven el pelegrinatge de milers de joves, pioners de tribus urbanes com els punks o els 'mods'. El 1955, Mary Quant va obrir a King's Road el seu negoci, Bazaar, que va ser clau per popularitzar la minifaldilla. Bazaar va atreure altres joves i, de mica en mica, van aparèixer altres negocis com SEX, de la dissenyadora Vivienne Westwood, i Let it Rock, de Malcolm McLaren, l'home que va atrevir-se anys després a ser el productor del grup punk The Sex Pistols. Precisament alguns dels primers punks es barallaven al barri amb els primers 'hooligans' d'extrema dreta del Chelsea, ja que a finals dels anys 60 els primers grups polítics radicals van començar a vendre fanzins d'extrema dreta a les portes de l'estadi del Chelsea i a reclutar joves que acabarien sent 'skins'.

Van ser anys salvatges en què pels mateixos carrers es creuaven joves violents amb els membres dels Rolling Stones, que van tenir un pis al número 102 del carrer Edith Grove, a mig quilòmetre de Stamford Bridge, estadi on va ser abonat el seu descobridor, Andrew Long Oldham. El 1962, els Stones es van començar a fer famosos quan precisament vivien al barri, que abandonarien pocs anys després per menjar-se el món. El 1963 i el 1964, però, era el seu barri. I, de fet, quan el 2016 ells mateixos van organitzar una gran exposició sobre la seva història, la van inaugurar, esclar, al barri de Chelsea, a la Saatchi Gallery de King's Road.

Una altra veïna del barri, Marianne Faithfull, preferia ignorar el futbol, tot i que va ser coneguda de jugadors del club com Peter Osgood o Terry Venables, famosos per gastar molts diners en roba. El 1972, ja sense Venables però encara amb Osgood, el Chelsea va arribar a la final de la copa de la lliga i per celebrar-ho els jugadors van enregistrar la cançó que encara sona cada dia a Stamford Bridge: 'Blues is the colour'. Sorprenentment la cançó va arribar al número 5 de les llistes d'èxits de tot Anglaterra. Osgood, conegut com el Rei de King's Road, era un jugador de talent que es deixava fotografiar amb actrius a festes del barri, en una època en què molts propietaris de locals tenien pactes amb els diaris sensacionalistes per publicar en portada imatges dels famosos que els visitaven, alguns d'ells membres de la casa reial. Al Kenco Coffee House es creuaven Jane Birkin amb els membres del grup The Who, que es compraven les americanes amb els colors de la bandera britànica al barri.

I és que el barri de Chelsea i la música han tingut sempre una gran relació, amb un munt de grups que van debutar als locals d'aquest barri. El 1997, els jugadors del club van cantar una nova cançó, 'Blue day', que arribaria a la posició número 22 de les llistes d'èxits, interpretada pel seu autor, el cantant Suggs, que s'havia fet famós anys abans com a líder del grup de ska Madness.

Un altre aficionat del Chelsea de renom és l'antic cantant del grup Blur, Damon Albarn. Les cançons d'aquests dos grups, especialment 'One step beyond', de Madness, solen sonar abans i després dels partits, com també sona la cançó 'Liquitador', d'un dels pares del 'reggae', Harry J. Allstars. El 1969, aquesta cançó instrumental sonava a les llistes d'èxits i es va començar a posar abans dels partits, amb l'afició aprofitant la tonada per afegir un crit d'ànim al Chelsea. Coses de la vida, molts dels qui van seguir el ritme de la melodia eren joves racistes, que cantaven al ritme d'un jamaicà. I és que en els primers anys del naixement del moviment 'skin', molts eren joves jamaicans. Fins que l'extrema dreta va intentar fer seva l'estètica.

Dels anys 30 a l'actualitat

La relació del Chelsea amb la música, però, és fins i tot anterior al 1972. El barri de Chelsea solia tenir fama de bohemi, abans que es convertís en un barri car, com és ara. Així, el barri va acollir durant les primeres dècades del segle XX diversos teatres on triomfava el 'music hall' i la comèdia. Robey, que va arribar a tenir un contracte com a jugador amateur al Chelsea durant els primers anys de vida del club 'blue', solia fer broma sobre la sort del seu exequip, i Norman Long va cantar el 1933 la cançó 'On the day that Chelsea went and won the Cup' [El dia que el Chelsea guanyi la Copa], cançó amb què feien broma perquè es considerava utòpic que el club guanyés res.

Avui que el Chelsea és un club guanyador, la relació amb la música segueix viva, amb membres de grups com Spice Girls, Everything but the Girl, Led Zeppelin i The Shamen entre els aficionats que demà animaran els homes d'Antonio Conte.

Malgrat que per pocs metres l'estadi de Stamford Bridge no és exactament al barri de Chelsea, ja que s'aixeca just al sud, a Hammersmith i Fulham, el barri on va néixer el rival del Barça ara és una zona residencial més tranquil·la, menys bohèmia, però plena de galeries i negocis de moda. I de gent de mitjana edat que recorda els anys salvatges en què tothom parlava d'aquest barri, mig amb por mig amb fascinació.

Més continguts de