ESPÈCIE PROTEGIDA

Un Espanyol esferificat

A la cuina del millor restaurant de la història hi havia, com a mínim, dos pericos: Albert Raurich i Eugeni de Diego

Una de les tres coses que m’agraden més a la vida és menjar bé. Els meus viatges són rutes gastronòmiques, el meu únic luxe són els bons restaurants i l’expressió que més detesto és “mengem qualsevol cosa”. Potser per això -i per l’obsessió que tenim tots els pericos per trobar altres pericos- tinc la meva petita guia gastronòmica blanc-i-blava.

En aquesta guia hi ocupa un lloc preferent el Tritón, de Gualta (Baix Empordà). Esmorzars de forquilla, marisc de qualitat, uns tomàquets amb gust de tomàquet i -amb perdó per l’expressió- una excel·lent relació qualitat-preu. I tot això amb un quadre amb la fotografia d’aquell derbi del 0-6 que no s’ha superat i que el Josep salva, contra la voluntat de la seva família, de cada reforma del local. A l’altre punta del país hi ha l’estrellat Les Moles, del Jeroni Castell. Encara no hi he anat. I això que ara tinc un altre motiu: conèixer Lo Paseo del meu amic Jaume Antich -perico per derivada: és molt de la Penya- i cosí del també estrellat Vicent Guimerà, de L’Antic Molí.

A la cuina del millor restaurant de la història hi havia, com a mínim, dos pericos: Albert Raurich i Eugeni de Diego (cognom d’un jugador de mirada trista de la meva infància). Tots dos tenen restaurants a Barcelona. L’Eugeni fa els millors pollastres a l’ast de la ciutat a l’A Pluma, i l’Albert té dos dels millors restaurants de Barcelona, dos restaurants que fan saltar les llàgrimes: el Dos Palillos i el Dos Pebrots.

Tot això per parlar del nostre nou líder: David Gallego. S’ha parlat molt del contrast entre forma i contingut, entre manera d’expressar-se i estil futbolístic. Sembla Camacho, però vol que els seus equips tractin la pilota com els de Guardiola. Tota la literatura i tota la filosofia la reserva per al joc. A la banqueta, al vestidor i a la sala de premsa, és a dir, allà on s’ha de comunicar, passió i caràcter. I mentre veia repetida la seva presentació em recordava algú i no trobava qui. Finalment, se’m va fer la llum: Ferran Adrià! De la mateixa manera que el geni de l’Hospitalet (i mestre de l’Albert i l’Eugeni) s’embarbussa al parlar, pensa més ràpid que no pas parla, té una mirada desperta, sedueix amb un somriure trapella i sincer, està segur d’ell mateix i transmet passió. I, més enllà de les paraules, vol transmetre confiança des del convenciment. Sembla que tingui ganes d’agafar-te per les espatlles i dir-te: “No pateixis, tot sortirà bé!” No t’enreda amb retòrica, però te’l creus. Ara només falta que el David ens faci gaudir tant com el Ferran. No li caldrà esferificar. Òbviament.

Més continguts de