L’ALTRA MIRADA

“Sovint arrisco i sé que puc quedar-me paralític”

El barceloní Gabi Muñoz ha guanyat nou vegades el Campionat del Món d'streetboard

Gabi Muñoz (Barcelona, 1986) no sap estar-se quiet. “Vinc de dues reunions, avui no he parat. Ja no sé on soc”, diu, mentre es treu l’americana i els mocassins per posar-se l’habitual look cinematogràfic de patinador. El barceloní aparta les gestions de la seva empresa d’arquitectura establerta a la Xina i atén l’ARA per parlar, en general. “Què vols que t’expliqui?”, pregunta el nou vegades campió del món de streetboard, repassant mentalment les seves moltes inquietuds. Entre resposta i resposta cargola la seva taula, particular. “Totes són com skates amb format i subjeccions de snowboard. La gran diferència amb els monopatins convencionals és que no necessites tanta paciència per ser bo. Aquí el més complicat és mantenir l’equilibri”, apunta, ja escalfant sobre la fusta amb rodes, movent-se a banda i banda de l’ skatepark del Parc de la Pollancreda de Sant Cugat del Vallès.

Muñoz ha guanyat nou vegades el mundial d''streetboard' en 20 anys de trajectòria esportiva

Cinc mortals després aparca el patí i fa memòria. “Ha plogut molt des que vaig començar”, recorda, sempre amb un somriure. Muñoz és una font de positivisme propera i addictiva. Sent devoció per la improvisació, la vida, la seva família de quatre germans i l’ streetboard, des del primer dia que el va descobrir. “Jo anava pel carrer i vaig veure un patinador, Sergi Nicolás, que més endavant seria el meu mentor. Vaig tenir la reacció més infantil: «En vull un». Va ser el meu regal dels 12 anys. Els meus pares pensaven que seria una moda passatgera, però no. És addictiu perquè en pots aprendre molt i ràpid. Només necessites una mica de talent i hores lliures”, comenta. Muñoz valora les coses amb una naturalitat addictiva.

És, però, més geni del que creu. Sense escoles ni gairebé referències, va aprendre’n veient vídeos de VHS: “En aquell moment YouTube no existia. Recordo que era l’època de descobrir internet i els correus. Jo mirava les meves cintes i intentava fer el mateix al carrer, sobre fusta i metall. Quan comences tothom és millor que tu. És fàcil inspirar-te i animar-te. Arribar a l’elit és una altra història. Has de treballar i ser un apassionat, com jo. És una manera d’anar assumint reptes”. El següent de la llista és redactar els estatuts d’una futura federació catalana i ajudar, així, que el seu esport sigui professional.

"Els patinadors sabem que podem acabar en una cadira de rodes. En som conscients, però quan puges a la taula, te n’oblides. En el moment de competir has de fer les coses perquè estàs convençut que te’n sortiràs. Si un patinador dubta, es mata"

Sense perdre l’admiració, el català entén ara l’amor per les cabrioles d’una manera diferent. “Patino per passar-ho bé i estar amb els meus amics. I per l’adrenalina. Quan estàs en una competició, el cor va a mil. Saps que hi ha càmeres i molts aficionats mirant-te. És la meva salsa. Crec que per aconseguir fites has de perdre una mica el cap. Quan era jove m’era igual tot. Pensava que si em matava era fent el que m’agradava, que estava bé. Ara... no ho acabo de veure”, explica, rebaixant la duresa d’una realitat dels esports extrems.

“Els patinadors sabem que podem acabar en una cadira de rodes. En som conscients, però quan puges a la taula, te n’oblides. Raones després, quan estàs assegut, com ara. Sovint arrisco i sé que puc quedar-me paralític. En el moment de competir has de fer les coses perquè estàs convençut que te’n sortiràs. Si un patinador dubta, es mata”, assegura. Són els símptomes d’una maduració que s’ha cuinat a foc lent, “per desgràcia”. És part del seu encant.

El barceloní és esportista, llicenciat per Esade, cambrer, pilot d’avions frustrat -per decisió pròpia-, empresari i emprenedor fins al límit. “A vegades penso que la meva vida és massa extrema. Hi ha alguna cosa al cos que em comença a demanar que pari. Però no. Encara em sento com si hagués acabat de sortir de la universitat. He pres decisions dolentes, i me n’he penedit, però jo tiro endavant. Vull seguir el meu somni i anar als Estats Units, a la Meca de l’ skate. És la gran aventura. Ja tindré temps de dedicar-me únicament a la feina. Faré diners quan necessiti gastar-ne. Ara, no”, remata.

Més continguts de