Gràcies per fer de l’empat una victòria

Els pericos hem començat bé l’any. Sense cap eufòria però amb motius per a l’esperança. Tenim un bon entrenador. Ahir els jugadors es movien amb sentit. Pressionaven els jugadors adequats. Es desplegaven de manera harmònica. Els ajuts defensius no eren, només, fruit del sacrifici. Algú havia pensat el partit i els hi havia sabut transmetre. Després, òbviament, l’encert i la sort també juguen. Javi López podia haver aprofitat aquella última jugada, el peu de Piqué podia no haver arribat a salvar aquell córner o el Barça podia haver marcat en algun dels seus dos pals. Res d’això hauria fet canviar la meva valoració de Galca. Perquè, a més a més, fa els canvis oportuns i valents i es mostra autocrític amb el joc de l’equip tot i el bon resultat.

Un altre motiu per a l’esperança és la connexió de l’equip amb la grada. En els últims derbis semblava que no sabessin com és d’important aquest partit per a nosaltres. Com si no s’imaginessin el somriure alleugerit dels meus fills -i de tants nens pericos- quan van sentir el xiulet final: cap dels multimilionaris que tenia al davant va marcar ni un gol al jove Pau. També és esperançadora la imatge de Míster Cheng dret, nerviós i amb la bufanda. Res millor que un derbi a casa per començar a entendre la força d’un sentiment, allò que mai no entendreu.

Però un empat a casa en partit de Lliga no em genera cap eufòria. Si és contra un dels grans em deixa satisfet, però no eufòric. Ara bé, en veure els jugadors del Barça envoltant l’àrbitre al final del partit, les acusacions de violència d’una part important de l’entorn culer, els insults a les xarxes socials i allò tan original de “Contra el Madrid no jugueu així”, la satisfacció s’ha convertit en una alegria. I jo que em pensava que ja no érem rivals per a vosaltres. El derbi ha tornat. Gràcies.