Barça

Jacint Borràs: “No he fet res dolent perquè em perdonin la vida”

Entrevista a l'exdirectiu del Barça

El dia 18 l’assemblea del Barça tornarà a debatre l’acció de responsabilitat contra 17 exdirectius. Un és Jacint Borràs (Barcelona, 1933), un home que va fer del Barça la seva vida gràcies a la política, que li va obrir les portes del club als anys 70. Fundador de Convergència, va tornar al Barça l’any 2007 amb Laporta i des de fa sis anys lluita als jutjats per restituir la seva imatge.

¿Entén l’intent de Bartomeu per acabar amb l’acció de responsabilitat?

No. Ho podrien haver intentat arreglar abans. El 2014, quan el jutge ens va donar la raó, pensava que ho consultarien a l’assemblea. En aquesta assemblea ja no hi confio. Per l’únic que acceptaria un pacte és per solidaritat amb els directius afectats pels avals, als quals ha perseguit aquest Robert Blanch, un il·luminat que s’ha dedicat a destruir tot el que ha trobat per on ha passat. El mal ja està fet.

Si no s’hi adhereixen els 17 exdirectius, això podria durar cinc o sis anys més.

Si no ens posem d’acord i volen anar al Suprem, anem al Suprem. ¿I després al Constitucional? Doncs al Constitucional. A Estrasburg? A Estrasburg... On calgui. Uns individus que ells mateixos es perdonen 5,5 milions, els carreguen al club i, a més a més, el Barça queda inculpat... Nosaltres al club no el vam deixar inculpat. Aquesta junta són gent que no han tingut consciència del que feien. En el tema Neymar han sigut molt hàbils, s’han curat en salut i, en canvi, han sigut molt injustos amb nosaltres. Em sabrà greu que això acabi d’una manera que sembli que ens perdonin la vida. No en tinc cap necessitat, no he fet res dolent perquè em perdonin la vida.

¿Alguns companys, com Laporta, no volen el pacte?

Em costa entendre des del punt de vista de l’amistat, però entenc que diguin “No volem passar per aquí”.

Què ha passat des que van guanyar en primera instància, l’octubre del 2014?

Sortia de l’hospital, m’acabaven d’operar i vaig tenir una gran alegria quan em vas comunicar la sentència, que ens donava la raó. Semblava que s’arreglarien les coses, però no ha sigut així. Al contrari. La meva dona ho ha passat malament, ha hagut d’anar al metge... no ens ho mereixíem. Només nosaltres sabem el que hem passat. Vaig deixar d’anar al camp, ja que sempre em trobava el poca-solta de torn que et deia alguna cosa. Després hi he tornat, en uns seients que no eren els meus. Vaig a lateral, on no em coneix ningú.

L’argument és que ha de servir com a precedent per a futures juntes i que mai han anat contra les persones.

¿Diuen el mateix amb l’enginyeria financera que han fet en el contracte de Neymar? És molt fàcil donar consells, però no saben admetre les seves pròpies culpes. El Barça ha hagut de pagar 5,5 milions, però no plega ningú, tots aferrats a la cadira. És sorprenent.

Aquesta no és la primera aproximació.

Una vegada va ser a través de Germà Gordó. Em va dir: “Parlaré amb el Sandro, això s’ha de solucionar”. Van passar dies i em va dir que el Sandro només parlaria amb el Jan Boix. Es van veure d’amagat no sé quantes vegades al carrer Déu i Mata, a casa de Rosell. Total, que no va servir de res. El Sandro va seguir amb la prepotència de sempre. Hi ha una cosa molt personal entre ell i Laporta: he arribat a fer castells en l’aire per veure d’on podia venir aquest antagonisme tan fort, és inexplicable.

Per què van firmar amb Zurich només uns dies abans d’acabar el mandat? ¿Es van curar en salut perquè sabien que havien actuat malament?

És veritat que es va firmar uns dies abans de marxar. El directiu Toni Rovira va tenir un accident. La junta es va adonar que no tenien assegurança que emparés això i es va fer una pòlissa amb Zurich que, a part d’assegurar els directius, també cobria el tema econòmic. Quan vam plegar, vencia la pòlissa i es va renovar, no es va fer per cobrir-nos.

En alguna cosa es van equivocar.

Segurament. No vam saber administrar l’eufòria i això a la vida és contraproduent. Mai pots pensar que ho fas tot bé.

No van saber frenar Laporta?

No. El Jan va entrar amb mal peu per culpa del Grupo Godó, que va estar en contra nostre perquè volien unes facilitats que no els vam voler donar.

Va valer la pena ser directiu?

Sí. El futbol i la política han sigut les meves dues passions. Les persones amb qui vaig tenir tracte, com Ferran Ariño, formaven part d’aquest univers. Ens reuníem als laboratoris Fides, del Jordi Pujol, i parlàvem de futbol i política. Quan acabàvem sortia un al carrer, anava a la cabina més pròxima i ens deia: “Podeu sortir, que tot està en calma”. Quan tenia aquestes reunions clandestines li deia a la meva dona: “Si a les dues de la matinada no he arribat, tots aquests papers porta’ls a casa del teu pare -tenia una pastisseria a l’Hospitalet- i que els cremi al forn”. Aquestes inquietuds catalanistes em van portar al Barça. Vam introduir les banderes catalanes al Camp Nou, després que el Rosell pare i el Joan Granados ens ho facilitessin. Vam fer que al camp es pogués parlar en català. Ho vam demanar als compromissaris, els vam enviar cartes a tots, però ens van contestar pocs, i vam anar a parlar amb ells personalment. L’assemblea ho va aprovar. El primer dia va ser el dia que es van perdre més nens a l’estadi. Molta gent pujava papers al Manel Vich perquè els llegís en català: “S’ha perdut un nen”... fins que Garicaño Goñi, el governador civil, va dir que això s’havia acabat. El Montal li va dir que ho havien decidit els socis en assemblea.

L’assemblea...

Al final una assemblea, tot torna a l’assemblea.

Més continguts de