Marquetinià I / PublicistaHome de vuit cognoms santfeliuencs -can Coixet, ca n’Esteve, can Pep o can Canarro- que marquen els seus orígens familiars a la població del Vallès Oriental, Joan Fontserè reconeix que la família el fa ser el que és, mentre que el poble i els seus amics de sempre són el simbolisme de l’entorn on s’ha criat, ha crescut i pertany. Hi ha un orgull codinenc que és proporcional a l’aïllament natural que provoquen els Cingles de Bertí, curiosament comú en tots els que surten d’aquelles contrades. D’un pare que feia innovació amb lleixiu i sabó en va treure el gen emprenedor per entendre el canvi com a filosofia vital.
Es reconeix a si mateix com un mal practicant de qualsevol esport, tot i haver-ne practicat un munt: bàsquet, atletisme, bicicròs, trial o futbol apareixen en el seu currículum d’aprenent a esportista. Allà on va créixer, la benzina es porta a les venes i de ben petits totes les criatures acostumen a donar gas... Però un cap de setmana que els pares van marxar de viatge, una petita Bultaco Lobito i un avi permissiu el van allunyar per sempre del món de les motos. Encara avui es recorda a Sant Feliu com un marrec de 9 anys va entrar de cop i volta a can Vernet, la barberia del poble, amb un terrabastall immens que va causar un gran ensurt als clients de l’establiment. L’angoixa de l’avi i el càstig paternal van allunyar el petit Joan de les motos per un bon temps. Anys més tard, els Jocs del 92, on va participar com a voluntari tot i no tenir encara els 18 anys que el COOB demanava, van convertir-se en una revelació vital. El descobriment del que hi havia entre els bastidors d’una gran competició va ser determinant per decidir què volia ser de gran.
Aleshores un altre codinenc com Andreu Codina, mític pilot de Gas Gas i bon amic, li va permetre fer els primers passos en una empresa relacionada amb l’esport, TopFun, un nom que explica molt clarament el seu enfocament de la vida i la feina. I d’allà va passar a una companyia que és història de l’organització de competicions de motor en aquest país, Esedos. Aquella etapa la va combinar amb la regidoria a l’Ajuntament de Sant Feliu, el seu primer acostament seriós a la política i la gestió pública.
El repte del CAR
El 2011 arriba un repte majúscul: el CAR de Sant Cugat, bressol de l’esport d’elit, es posa a les seves mans. És el retrobament amb la connexió de l’olimpisme gairebé vint anys més tard. Els cicles de quatre anys per arribar a uns Jocs i el descobriment del sacrifici que han de viure els atletes d’esports que tenen poca sortida comercial l’obliguen a reestructurar els seus pensaments. Del període al Centre d’Alt Rendiment posa èmfasi en l’element formatiu de l’esport i les transicions que tenen els esportistes en les seves diferents etapes vitals: carrera esportiva, estudis i vida postesportiva. L’allunyament dels focus mediàtics per veure el patiment dels atletes i com uns nens inverteixen tota la seva joventut en la conquesta d’un somni fan replantejar moltes coses al gestor públic en què s’ha convertit. En treu una gran conclusió: l’esport d’alt rendiment ha de tenir vida pròpia després de l’esport. Allà descobreix el significat de les paraules resiliència o sacrifici personificades en Ona Carbonell o Mireia Belmonte. Viu situacions que mai no podrà ni voldrà explicar, que serien portada de diaris sensacionalistes. En síntesi: l’esport i les persones també poden tenir la cara no desitjada de la vida. Quatre anys més tard (sempre cicles de quatre anys) s’obre una nova porta. El 2015 aquest nou pas és la direcció del Circuit de Catalunya. Un mite com Salvador Servià havia decidit jubilar-se i Vicenç Aguilera, president, buscava un gestor qualificat. Una oportunitat única per tornar a ensumar la benzina de ben a prop. El va acceptar a contracor, perquè el CAR era casa seva i els seus atletes s’havien convertit en fills seus. Per al Circuit, tan sols uns anys abans s’havia produït la tempesta perfecta: la crisi econòmica més la punxada de la “bombolla Alonso” eren massa llast per al traçat del Vallès. Alguns posaven en dubte allò que va començar com un projecte de país. Calia definir un pla per convertir el Circuit en un lloc que no se sostingués només en la F1 i les motos. Un espai on s’organitzessin esdeveniments, no curses (el que els anglesos diuen venue ), i on l’aficionat i no els pilots fossin els protagonistes. Quan parla del Circuit se li il·luminen els ulls: s’hi refereix com un referent a tot Europa. Un traçat modèlic que de vegades costa de vendre a casa nostra. Un exemple d’instal·lació de primer nivell que massa sovint és discutida i debatuda al territori. Haver estat al CAR i al Circuit, més enllà de ser un orgull, li ha permès tenir la possibilitat de formar part d’un projecte de país, tot i les mancances econòmico-financeres que ha hagut de patir. Tot el que no soni a honestedat no ho subscriurà mai. En la parella hi busca el contrapès de la vida professional, el balanç del món empresarial i la tranquil·litat respecte de la bogeria diària. La calma i les emocions se sintetitzen mirant un quadre tempestuós de Miquel Barceló que difícilment podrà adquirir mai però que ningú li podrà impedir de gaudir-ne per uns instants. En el temps lliure, lluny d’allunyar-se de l’esport, treu el culer que porta dins en primera persona o exercint de tiet al Palau Blaugrana. El carnisser de Can Garriga, i aquelles cinc mil peles que hi havia amagades dins de la funda del carnet, per si de cas, van ser motiu de moltes excursions al Camp Nou en cap de setmana. Aquest cor blaugrana l’ha fet enrolar-se darrerament en un think tank amb poc nom de laboratori d’idees i logotip surrealista, El Senyor Ramon. Poder parlar del Barça amb esperit crític i voluntat d’erradicar els ismes diu que n’és el principal objectiu. En aquest projecte hi posa la seva visió que la realitat és polièdrica i no existeix la veritat absoluta. Molt moviment últimament en l’entorn electoral de l’equip de les Corts. Musicalment, és un eclèctic que pot passar d’escoltar AC/DC a cantar Julio Iglesias en una escapada a Formentera. L’amor pel país petit ha dibuixat entre Sant Feliu, Sant Cugat i Montmeló el seu propi triangle de les Bermudes esportives catalanes.
