José Luis Pérez Triviño: “Necessitem pensar de nou com volem que sigui l’esport del futur”

BarcelonaJosé Luis Pérez Triviño, professor de l’àrea de filosofia del dret del departament de dret de la UPF i membre del Centre d’Estudis UPF Sports_Lab, ha aprofitat el confinament per editar un llibre (El deporte tras el coronavirus: una visión transversal del impacto de la crisis en el deporte ) que té com a objectiu fer una fotografia plural i transversal dels problemes a què s’enfronta l’ecosistema esportiu. Els beneficis de l’obra seran destinats a causes benèfiques.

El llibre té més de 600 pàgines. Com va sorgir la idea de fer un recull tan ambiciós?

L’esport serà un dels principals àmbits afectats per aquesta pandèmia i ens semblava necessari fer un diagnòstic a curt, mitjà i llarg termini. Al mes d’abril vam ser molt conscients de la gravetat de la situació i d’unes conseqüències que ràpidament van afectar els Jocs Olímpics, la Lliga de Campions o l’Eurocopa. El nostre objectiu va ser veure de quina manera podíem ajudar amb una visió multidisciplinària les autoritats que han de prendre les decisions.

Quin és el principal repte al qual s’enfronten els diferents governs?

Es tracta de proposar idees i planificar sobre els fets que ja coneixem per imaginar escenaris possibles. Un estudi elaborat per investigadors del Centre d’Estudis UPF Sports_Lab de la Universitat Pompeu Fabra va fer un exercici de simulació, que permet visualitzar un futur immediat de clara recessió econòmica en el sector esportiu com a resultat de les afectacions del covid-19. El llibre inclou l’opinió de més de 60 autors. Alguns han respost un qüestionari de set preguntes i d’altres han redactat un article llarg sobre la seva especialitat.

Quins àmbits es toquen?

Hem intentat aportar informació des del màxim nombre possible de punts de vista: organització d’esdeveniments, tecnologia, esport professional, col·lectius més vulnerables, governança, dret europeu, periodisme esportiu, medicina...

La incertesa és el punt més difícil?

Sí, però no només pel que fa a l’esport sinó a la resta d’àmbits de la societat, on també costa fer un diagnòstic. Almenys fins que coneguem millor el virus o tinguem una eventual vacuna. Fins aleshores ens movem per indrets on la terra s’enfonsa quan la trepitges. Caldrà prendre decisions i adoptar-les en virtut no de dades certes, sinó sobre la base de la incertesa i d’escenaris probables. Ens movem i ens mourem sobre arenes movedisses, però si som conscients d’on som, dels riscos i de les possibilitats, avançarem amb pas ferm. L’esport és un sector molt global i, per tant, hem de conviure amb diferents realitats. El pic de la pandèmia s’ha traslladat als Estats Units i a l’Amèrica Llatina. En algunes zones del món s’han reiniciat una part de les competicions, però d’altres ho tenen més difícil. El tenis, per exemple, és un dels esports més afectats perquè els seus professionals estan acostumats a viatjar pels cinc continents.

La majoria de sectors han accelerat la seva transformació tecnològica. ¿Això és aplicable a l’esport?

Sí, és on més es notarà l’impacte de la crisi. Atès que el tauler s’ha mogut tan dràsticament, necessitarem pensar de nou com volem que sigui l’esport del futur. Els clubs i les federacions s’han transformat perquè moltes de les seves gestions es puguin fer de manera telemàtica. A més, s’han adonat que així es redueixen costos i es col·labora amb el medi ambient. Un altre dels àmbits en què l’impacte serà evident és la preocupació per la salut, tant dels esportistes com dels aficionats. Accedir als recintes esportius serà diferent i els clubs inclouran sistemes de reconeixement facial i mecanismes per mesurar la temperatura. Els gimnasos i els centres esportius també es transformaran per accentuar les classes a distància i els videotutorials.

Els espectacles esportius no seran exactament iguals que fins ara.

Correcte. Les retransmissions esportives s’hauran de reinventar per fer atractius els partits sense aficionats a les graderies. Hauran de buscar mecanismes per traslladar l’emoció i aconseguir que l’espectador se senti part de l’experiència. Si l’esport es vol mantenir com una oferta d’oci, ha de seduir els joves, que ara aposten pels e-sports. Han de cridar la seva atenció per evitar que la seva afició es traslladi.

Un dels debats actuals és la presència o no d’espectadors als partits.

Aquesta problemàtica ha sigut denunciada especialment per diversos dels autors, que es mostren preocupats pel menyspreu cap als aficionats, que sembla que perden progressivament protagonisme, però els sectors involucrats no haurien d’intervenir en el procés de presa de decisions. Primer semblava que s’acabava el món i ara correm el risc de relaxar en excés les restriccions. No convé caure en el pànic, però tampoc en la lleugeresa. Les competicions s’han de deixar aconsellar pels professionals mèdics i els polítics han de fugir de la pressió que exerceixen els diferents actors esportius.

¿Després d’editar el llibre, és optimista o pessimista?

El diagnòstic no és pessimista. La visió que donem al llibre és realista: l’afectació que patirà el món de l’esport és molt forta. Ens hem de fer a la idea que no disfrutarem de l’esport com fins ara el coneixíem fins que no tinguem una vacuna o un remei eficaç.

Esport professional o col·lectius vulnerables: quin sector en patirà més les conseqüències?

Els dos sectors patiran. Els primers perquè deixaran d’ingressar molts diners. El Pacte de Viana va funcionar perquè les tres parts [el CSD, la Lliga i la Federació Espanyola de Futbol] en sortien beneficiades. Quan es va adoptar, no sabíem si es podria portar a la pràctica. L’esport base, per la seva banda, ja va ser un dels sectors que més van patir la crisi del 2008. L’esport és una de les primeres despeses de les quals les famílies prescindiran perquè no és la principal de les seves necessitats. Tots aquests aspectes fan oportuna una reflexió més serena a mitjà i llarg termini sobre l’esport que volem, i en aquest sentit, hauríem d’aprofitar l’aturada actual per reprendre des de zero l’avantprojecte de llei de l’esport.