FORA DEL JOC

Kilian Jornet, l’alpinisme 2.0

Kilian Jornet, com a atleta, és tan inclassificable com extraordinari. Ell mateix desitja contínuament reinventar-se a si mateix per no quedar-se atrapat en el temps i l’espai, i per sortir de la monotonia d’una única disciplina esportiva. Des del punt de vista atlètic i tècnic, les fonts que he consultat destaquen que combina tres aspectes que el fan molt fort: un físic portentós (34 pulsacions en repòs i un consum màxim d’oxigen de 91 ml/kg/min), una habilitat quasi innata per moure’s en el seu medi -la muntanya- i una descomunal absència de por al risc extrem, potser per autoconfiança.

Fa molts anys que el segueixo de prop: em sembla un tipus molt autèntic, que combina molt bé la seva obstinació per definir els objectius d’una manera independent amb aparicions mediàtiques, des del punt de vista comunicatiu, molt interessants. Aquí és des d’on podríem qualificar-lo com un atleta 2.0, no només per la seva voluntat de canviar contínuament el que fa, sinó també per la seva gestió de la comunicació. El Kilian, com a digital natiu, entén l’ús dels canals socials i el seu bon ús. Però el que més m’ha sobtat sempre és com ha sigut capaç de combinar tot tipus d’eines de màrqueting sense perdre autenticitat. Ha engegat projectes de crowdfunding per tirar endavant algunes de les seves activitats, ha editat llibres autobiogràfics, ha creat autoproduccions de les seves aventures -en les quals la realització la signarien alguns dels grans del cinema d’acció de Hollywood- i ha aparegut en documentals que li han garantit l’acostament als grans públics.

Personalment tinc la sensació que aquesta darrera gesta -deixeu-me que la qualifiqui de marciana- comunicativament és un missatge per trencar amb tota la parafernàlia de l’alpinisme mediàtico-turístic en què s’ha convertit l’Everest els darrers anys, per donar a l’alpinisme genuí tot el protagonisme. El que feien grans equips en setmanes, amb equipaments infinits, multitud de xerpes i un llarg etcètera, el Kilian ho ha fet tot solet, ben ràpid i començant més lluny que ningú. Si fos francès l’estarien esperant amb la Legió d’Honor, si fos britànic el farien sir ben aviat. Suposo que les autoritats estatals ja hi estan pensant, tot i que crec que a ell això no el preocupa gaire. Dit això, només afegiré una cosa: felicitats, Sr. Jornet, la muntanya és seva, i el seu nom hauria d’estar entre els millors.

Més continguts de