INTERNACIONAL

L'esport sota la dictadura argentina de Videla

Els esportistes van patir segrestos i detencions il·legals

La mort de Jorge Rafael Videla als 87 anys al mòdul 4 del Complex Penitenciari Federal 2 de la ciutat de Marcos Paz ha sacsejat la societat argentina. El general de brigada va protagonitzar el 1976 el cop d'estat que va derrocar el govern presidit per María Estela Martínez de Perón. Va ser aleshores que es va convertir en president de l'autoanomenat proceso de reorganización nacional . Un règim dictatorial liderat per un triumvirat militar, completat pels també generals Agosti i Massera, que va instaurar una atroç repressió al país.

Malgrat que el 1981 va abandonar la presidència de la junta militar, que va passar a mans de Roberto Eduardo Viola, Videla va ser considerat un dels principals promotors dels segrestos i detencions il·legals d'opositors que van practicar els grupos de tareas , escamots clandestins integrats per membres de l'exèrcit i la policia. La seva activitat va provocar la desaparició, entre el 1976 i el 1983, de 30.000 persones.

Ningú va quedar al marge de l'acció d'aquests grups paramilitars. Tampoc el món de l'esport. Prop d'una quarantena de joves esportistes federats van patir la repressió de la dictadura. Entre ells futbolistes com l'hàbil extrem Carlos Alberto Rivada, del club Huracán de Tres Arroyos, segrestat juntament amb la seva dona davant dels seus dos fills. Un cas similar al dels dinou jugadors del La Plata Rugby Club que van desaparèixer o van ser assassinats. Un d'ells va ser Santiago Sánchez Viamonte, El Chueco , el millor jugador de la història del club, que compaginava la seva passió pel rugbi amb la militància al Partit Comunista Marxista-Leninista (PCML). Altres companys seus, com Pablo Balut o el capità de l'equip Mariano Montequín, també van desaparèixer, mentre que el cos d'un altre jugador del club platense , Otilo Pascua, va ser trobat mort al riu Luján, juntament amb el cadàver de la seva companya -després d'un mes d'haver desaparegut- amb les mans lligades a l'esquena i un pes als peus.

En la relació també hi trobem la primera esportista segrestada, Adriana Costa, jugadora d'hoquei herba del Lomas de Zamora i de la selecció argentina, a més de la basquetbolista Alicia Alfonsín, el jugador d'escacs Guillermo Bruzzone o la nedadora Silvina Parodi. Altres desapareguts van ser l'atleta Miguel Sánchez, militant de la Joventut Peronista i exfutbolista de les categories inferiors del club Gimnasia y Esgrima La Plata, o el destacat tenista Daniel Schapira, del San Lorenzo de Almagro -club al qual la dictadura va arrabassar l'estadi-, que va ser torturat amb dards verinosos a les instal·lacions de l'Escola de Suboficials de Mecànica de l'Armada (ESMA). El recinte, situat a prop de l'Estadi Monumental del River Plate, va esdevenir aquells anys un centre de detenció clandestí. Altres esportistes, però, van tenir més sort. Va ser el cas del porter de l'Almagro i estudiant de filosofia Claudio Tamburrini, que després de 120 dies retingut va aconseguir fugir de la Mansión Seré, on els seus carcellers l'estomacaven fent befa tot cridant "Atajate ésta" .

En aquells anys també van existir persones relacionades amb el món de l'esport partidàries del sagnant règim. Una va ser Juan de la Cruz Kairuz, tècnic de l'Atlético Ledesma i exfutbolista de l'Atlanta, el Newell's, el San Martín de Tucumán i el Gimnasia Jujuy, que va integrar un escamot que es va dedicar a segrestar opositors. L'entrenador-repressor va acabar dirigint un club fet a mida, l'Atlético Policial de Catamarca. En el seu mateix bàndol trobem el general de divisió Guillermo Suárez Masón, al qual es van atribuir 200 segrestos i 30 homicidis, que en la seva joventut va ser porter en les categories inferiors de l'Argentinos Juniors i posteriorment soci honorari de l'entitat. Un reconeixement del qual també va gaudir Videla, durant 18 anys soci d'honor del River Plate. El 1997 després d'una campanya de denúncia va ser expulsat del club.

Ara el dictador ha mort empresonat enmig de l'oprobi generalitzat d'una societat que ha abordat sense complexos la restitució de la seva memòria històrica més pròxima i alhora dolorosa. Els seus últims dies de vida van coincidir amb l'homenatge que el San Lorenzo va tributar a Daniel Schapira abans de l'inici del partit que el va enfrontar amb el Boca Juniors. El record dels desapareguts ha perdurat més enllà dels seus repressors.

Més continguts de