GIRONA FC

L’heroi que va fer creure que la joventut eterna era possible

Amb uns 750 partits a l’esquena, Jordi Matamala va jugar vuit temporades al Girona en tres etapes

Jordi Matamala / DAVID BORRAT

“Els números impacten i les lesions m’han respectat sempre, cuidant el millor possible el meu cos” resumeix el Jordi Matamala (Vilobí d’Onyar, 1976), un dels noms propis de les darreres dues dècades del futbol català. Criat davant del camp de l’equip del seu poble, amb qui competiria a Tercera, ha viscut una trajectòria envejable repartida en les 21 temporades i els cinc equips que l’han vist créixer durant gairebé 750 partits: el Vilobí, l’Hospitalet, el Girona –en tres etapes-, el Palamós –en dues- i el Recreativo de Huelva. “El Vilobí és el club que porto a l’ADN, vam arribar a ser una referència del futbol gironí. Ara es fa estrany però érem una família, en un poble petit, que va assolir èxits per sobre del seu nivell” diu, amb una rialla entremaliada mentre recorda algunes de les anècdotes del seu inici. “Som tres germans, dos d’ells jugàvem i disposàvem de tres fitxes. En el seu moment no ho sabia però alguna vegada s’havia fet un petit canvi i podia continuar jugant malgrat estar sancionat. Tampoc era gran cosa, com a molt vaig jugar un partit més del compte. Ja veia targetes, però no tantes!”. Amb 24 anys va fitxar per l’Hospitalet, quedant-se amb la mel als llavis en els seus intents d’assolir l’ascens a Segona. “Vaig passar de no haver sortit mai de casa a coincidir amb jugadors que vivien del futbol. Era un punt de vista molt diferent: podies jugar tu en comptes d’un que tenia el seu futur en joc i ja sabem que el futbolista, per naturalesa, és egoista”. Sempre ha prioritzat el rendiment grupal. “Jugar amb futbolistes millors que tu et fa millorar i fa créixer el conjunt. Mai m’he volgut desviar d’aquesta tesi, el col·lectiu per damunt de les individualitats”.

Narcís Roche el va reclutar aquell estiu pel projecte del Girona, vivint una primera etapa de quatre anys. “Era conscient que, esportivament, era un pas enrere. La família Roche va revertir les misèries d’aquella època. Vam pujar a Segona B al primer intent però un curs caòtic va fer que, dos anys després, baixéssim”. Impossible oblidar l’atracament contra l’Eldenc en el seu primer comiat. “Em negava a creure que coses així podien passar a consciència però quan vaig veure que, al final del partit, l’àrbitre aplaudia al públic... Contra això no es podia lluitar” assegura. Allà va aparèixer Raül Agné, amb qui havia coincidit en el seu primer any al Girona, i se’l va endur a Palamós. Una temporada més tard, ambdós celebraven el gol de Migue contra el Ceuta, certificant el retorn dels gironins a Segona, 50 anys després de la seva última participació. “No he vist un equip tan intens com aquell, anàvem al 200%. Ens faltava qualitat però ho contrarestaven amb escreix i solidaritat, el Raül ens va fer donar la millor versió de cadascun de nosaltres”.

Gaudir el que s’ha lluitat tant

En l’àlbum de records hi figuren dates inoblidables: el primer partit a Balaídos, el Girona-Múrcia de l’última jornada del segon curs amb Kiko Ratón i el seu famós penal com a protagonistes i un 2-2 contra la Reial Societat, en la que encara avui és la darrera visita del Girona a Sant Sebastià (18.30 h, BeIN LaLiga). El mateix Kiko Ratón i Peragón superaven a Claudio Bravo, igualant un doblet d’Agirretxe contra un conjunt basc ple de figures –Griezmann i Xabi Prieto, entre d’altres- que acabaria arribant a l’elit. “Ens podia la il·lusió de jugar en aquells estadis de gespa impecable. Fins a aquell moment, havia infravalorat la categoria i sincerament era el màxim. Aquell dia, tenia febre. Vam gaudir d’una efectivitat extraordinària per endur-nos un puntet”. A final de curs, el migcampista gironí vivia el segon comiat, marxant tres anys a Huelva i tornant a un Girona que s’intentava curar les ferides del frustrat intent d’ascens contra l’Almeria. Si el 2008 l’entitat patia un autèntic cara o creu sobre la seva viabilitat, aquell 2014 no va ser diferent. Només un miracle separava els gironins del caos. “Ens veiem morts, la salvació era a 8 punts i teníem una dinàmica molt pitjor. Pablo Machín va escollir un model nou, apostant per la joventut i sacsejant el sistema. Els resultats li han donat la raó”.

A Ponferrada, el ritme cardíac va assolir la cota màxima. Durant uns minuts, el Girona va ser equip de Segona B. “Vaig demanar-li al Jordi Balcells que em deixés anar a escalfar perquè no aguantava assegut. Necessitava cridar, moure’m. Va ser una absoluta carambola”. Realitzat l’últim servei, Jordi Matamala va dir adéu de manera definitiva en la certificació de la permanència -contra el Deportivo- d’un Girona al qual segueix amb estima. “Es respira un ambient preciós que m’emociona: tothom somriu, es parla d’Europa... A la meva època, les graderies que avui són noves eren de terra. Quan s’ha lluitat tant, toca gaudir-ho” reclama l’heroi que va estirar la seva joventut fins als 40 anys amb el Palamós, on es retirava el 2016. “M’agradava molt més entrenar que competir. Si ho mirem fredament, només es competeix un dia a la setmana i si et fan jugar. El dia a dia m’ha fet gaudir com un nen fins al final” finalitza.