L’himne que ha explicat els millors anys de vida del Girona
Els protagonistes de la cançó, estrenada el 2010, la valoren amb orgull
GironaInstants abans que el Girona i l’Athletic Club saltin a la gespa de Montilivi (18.30h, BeIN LaLiga), la megafonia s’obrirà per deixar pas als acords musicals d’un himne estrenat una tarda d’ara fa més de set anys. “Funciona perquè s’ha vinculat a la victòria i s’han unit tots els elements”, relata Pere Boadas, aleshores cap creatiu de Joia Events. Una forta amistat amb Josep Delgado, màxim propietari en aquelles dates, gestada mentre compartien minuts a la pista d’handbol de Sarrià, va ser el punt de partida. “Volia dinamitzar una entitat totalment disgregada de la ciutat. Afortunadament, coneixia la persona ideal per dur-ho a terme”.
L’encarregat de plasmar la idea va ser el músic i compositor català Josep Thió, membre de Sopa de Cabra. “No m’acaba d’agradar el fet de compondre una cançó expressament, les coses no es poden forçar. Soc més partidari, si tinc alguna cosa començada que m’agradi prou, d’intentar donar-hi cabuda”, explica, abans de definir la seva creació. “Té un punt èpic que ràpidament et fa imaginar gent cantant a l’uníson. Vaig donar-hi forma, afegint-hi la lletra i maquetant-la. Inicialment era més pop, de l’estil d’U2, per posar un exemple. Aquí van aparèixer The Gruixut’s, que van aconseguir introduir el ritme ternari, un dels més antics i tradicionals, que ha acabat de donar-li un efecte impressionant”. “Nosaltres ens la vam carregar”, diu el Carles, un dels quatre integrants del grup gironí, entre rialles. Nascuts a la Bisbal i Palafrugell, han obert fronteres per la zona i han donat veu a tota la demarcació. Juntament amb l’Adrià, el Toni i l’Albert, que va reemplaçar el Jordi, representen un sector important de seguidors que van cada partit a l’estadi de Montilivi. “Volíem involucrar no només els habitants de la ciutat sinó els de tota la província de Girona”, assegura l’Adrià.
Pocs saben que la primera proposta era fer una versió de l’exitosa cançó Camins, descartada per diverses raons. “A la lletra no apareix res relatiu al futbol o a l’estadi, volíem que fes referència al fet de reunir la gent per donar suport a l’equip. I, per sobre de tot, que es pogués cantar”, resumeix el Pere. El resultat final ha deixat satisfet a tothom. “D’entrada va ser un xoc. No entenia res, era un blues. Tenia al cap que el ritme fos un pèl més pla”, exposa el Josep. “S’hi havien d’incloure els tambors, és l’instrument que més fàcilment et pots trobar dins d’un estadi”, afegeix el Pere, que escolta atentament la rèplica. “Quan algú em proposa certs canvis, necessito uns dies per assumir-los i poder veure els avantatges. Un cop ho vaig haver escoltat tot, em va quedar molt clar que allò tindria sortida”. La plantilla llavors dirigida per Raül Agné va anar als estudis de gravació per participar en el seu videoclip. Tot plegat gràcies a l’ajuda de Lluís Costa, a qui estan molt agraïts. “Musicalment vam fer una feina molt bona. Que sigui tribal ja diu molt, però és que el suport continua per sota durant tota la cançó. Personalment, mai havia gravat amb dues bases i em meravella com s’agrupen rítmicament. És un record molt bonic”, puntualitza el Toni.
Fent arrels entre petits i grans
El 6 de novembre del 2010, coincidint amb un Girona-Ponferradina (3-0), es va muntar un escenari improvisat al gol sud de Montilivi. Aquest va ser el primer cop que els gironins van poder comprovar els efectes d’un himne que substituïa la sardana Girona m’enamora. El procés es va gestar en menys de dos mesos. “RGB, la nostra agència de representació, ens va fer arribar la gravació. Preteníem crear un compàs que tothom pogués arribar a tocar. Buscàvem la senzillesa, idear una espècie de camí, enganxar”. Fins i tot assajaven com si fossin part dels aficionats. “Ens demanàvem cantar-la malament a propòsit, allunyats de qualsevol to per poder posar-nos en la pell dels que la cantarien el dia de demà”. “Quan ens ho van proposar, el Girona feia poc que havia pujat a Segona i pràcticament tothom comptava els dies que faltaven per tornar a baixar. Ha sigut una bogeria, ningú creia que tot es consolidaria d’aquesta manera. A mesura que han anat passant les temporades, ens demanen cada cop més que cantem l’himne”, comenta el Carles.
El 5 de juny passat, en plena ressaca, més de 10.000 persones van celebrar l’històric ascens a Primera omplint la Copa per gaudir de la festa organitzada pel club, que va lligar una sèrie de concerts culminats amb l’arribada dels jugadors, de ruta per la ciutat. Ells no podien faltar-hi. “Es va crear una energia molt especial. Suposo que les sensacions van ser tan fortes per les patacades dels últims anys”, argumenta l’Albert.
L’himne ha arrelat entre petits i grans. Amb personalitat, com es va demostrar el dia de la sonada remuntada contra el Reial Madrid, en què el públic abandonava Montilivi cantant la seva lletra, cosa que va provocar la sorpresa i l’agraïment de Pablo Machín. “Probablement és el més surrealista que m’hagi passat mai. Estava assegut al sofà mirant la televisió i me’n feia creus”, descriu el Carles, recordant com va veure una gentada cantant la lletra de l’himne. “Aquesta és la història d’un èxit”, sentencia el Josep amb un somriure d’orella a orella.
