BarcelonaRobert Baserba (1951, Agullana) està neguitós. “Avui fa un dia preciós i no podré agafar la bicicleta”, diu resignat. La seva queixa personifica els valors de l’esport, cada vegada més extingits entre renovacions milionàries i traspassos d’un nivell tòxic. Amb 66 anys, l’empordanès és el vigent campió del món i espanyol (per quarta vegada consecutiva) de ciclisme BTT en la categoria de veterans.
El també empresari atén l’ARA entre reunions, forçant l’agenda. “Un empresari fa cada vegada més coses a mesura que es fa gran. La roda no para. És com un tren: no es para quan tu vols, sinó quan s’atura, sense més”, assegura. Però la preocupació és trobar un moment per entrenar-se. “La bici és una droga. És com si sentís la necessitat de pedalar. Els dies que no m’entreno em noto aixafat, cansat. El teu cor va tan baix de pulsacions que et produeix fatiga”, comenta. Aquesta devoció per les dues rodes és relativament prematura. Va descobrir-la anys enrere, després de deixar per problemes físics l’atletisme i les curses de muntanya, en què va coincidir amb Kilian Jornet. L’estrena a la BTT va ser per la porta gran amb la Transpyr, una prova de referència de 800 quilòmetres entre Roses i Sant Sebastià. “Em van enredar. No la coneixia i va ser molt dur, duríssim. Eren 8 dies amb 20.000 metres de desnivell. Però em va agradar la disciplina i vaig començar a prendre-m’ho seriosament”, recorda. Alimentar l’afició en clau professional va tenir -literalment- un preu. “La BTT és per a milionaris. Els esportistes necessitem una bici bona, que costa uns 8.000 euros i que acabes destrossant; i fer front a les despeses dels desplaçaments. Hi hauria d’haver més ajudes. No sé a què es destinen els diners, perquè no deu ser en llicències...”, critica. Els obstacles no fan per a Baserba. Ni el factor econòmic, ni el clixé que diu que les persones grans no poden fer esport d’elit. “Les federacions pensen que nosaltres, els veterans, no hauríem de córrer. No sé ben bé per què, però arribarà un moment que a la gent de més de 60 anys no ens deixaran córrer. No crec que sigui la manera de fomentar el ciclisme”, afirma. El gironí recalca, a més a més, que la BTT és particularment exigent: “Has de tenir la vista bé, estar concentrat, tenir equilibri... Hi ha uns canvis de ritme molt bèsties. És una mica perillós. Si tens por, val més que no facis bici amb desnivells. Has de respectar la velocitat i la muntanya perquè fa que no siguis un inconscient. En grans competicions te l’has de jugar”. Una bona preparació sempre minimitza els riscos. “Per anar bé has de sortir matí i tarda, compaginant el format d’exercici. Has d’acumular uns 10.000 km de carretera, les curses i els entrenaments per anar al Mundial. Són moltes hores de dedicació. Has de fer-ho si vols ser a la punta de l’iceberg”, explica. El campió admet que la rutina, per eficient que sigui, no assegura els resultats. “Hi ha quatre coses que no et poden fallar: la prèvia perfecta, tenir un bon dia, no caure i no tenir una avaria a la bicicleta. Guanyar costa molt, fins i tot jugant a xapes. La feina que hi ha al darrere d’un premi no es veu. Tothom vol guanyar. Ningú recorda qui va ser el segon de l’últim Tour de França”.
Ser el millor mai és casualitat. “Has de portar una vida sana. A l’estiu t’has d’entrenar a 40 graus. Ho fas, perquè ho has de fer. Miracles, a Lourdes i poc més. Els controls antidòping són molt durs, ens tracten com si fóssim professionals. Al Mundial del 2016 vaig agafar un refredat important i no em podia prendre res, ni un paracetamol”, apunta. Ni acostant-se al límit es planteja retirar-se. No pot. “El cuc sempre hi és. Dius que ho deixaràs, perquè ja has fet tot el que es pot fer, però no fas el pas. Soc molt competitiu. Quan caus, el primer que fas és mirar que la bicicleta està bé. No t’importa haver pres mal. Això ho tens o no ho tens”.
