EL FUTUR DE L'EQUIP BLANC-I-BLAU

Cinc seguidors de referència de l'Espanyol fan propostes de canvi

Mites i democràcia per tirar endavant

Josep Martí Gómez és el primer a arribar. El veterà periodista puja discretament i seriós els esglaons de fusta d'un parterre de terra on ens agrada imaginar que és on hi havia el cercle central de l'antic camp de l'Espanyol. Després aniran apareixent la resta, d'un en un: Assumpció Laïlla, diputada per CiU i nascuda a Sarrià; Leandro Martínez-Zurita, advocat, dues vegades membre de la junta de l'Espanyol, fill i nét de jugadors pericos; David Castillo, escriptor i periodista a El Punt Avui , i Xavier Fina, filòsof, gestor cultural i columnista de l'ARA. Tots tenen en comú que són pericos i en fan militància. Els convoquem per analitzar en una taula rodona la identitat de l'Espanyol i perquè es mullin sobre el futur d'un club en hores baixes.

La reunió és a la cafeteria Expression del carrer Doctor Fleming, on a vegades esmorza el mateix Ramon Condal. Fa exactament quinze anys aquesta zona era un estadi de futbol; avui és una extensió més del món benestant de la zona alta. La primera pregunta: ¿l'Espanyol viu el seu moment més difícil? Unanimitat per dir que no. El pitjor moment que recorda David Castillo és el descens a Segona quan va esclatar el cas Matesa i el president del club Vilà Reyes va ser detingut i va deixar de posar-hi diners. Xavier Fina mira de relativitzar la crisi actual recordant partits a Sarrià en què l'equip perdia contra el Nàstic i el Terrassa amb només 80 espectadors a les grades. "Es mitifica molt el passat. Ara bé, la situació present té un fet diferencial: a diferència del que havia ocorregut fins ara, els deutes, siguin a Hisenda o a la Seguretat Social, no es perdonaran. I si es fa fallida, vol dir que es farà fallida".

Josep Martí Gómez sembla tenir la clau per enfortir l'Espanyol: "El favor social és donat pels resultats. L'any de la final de Leverkusen érem l'equip de moda, més que el Barça. La manera de recuperar-ho és tenir un bon equip i que els nanos puguin tornar a dir una alineació de memòria". Fina viu això a casa seva: "Els pòsters dels meus fills caduquen constantment. Tenen el d'Àlvaro i marxa. Tenen el de Weiss i marxa. Jo encara tinc un ídol, Solsona. ¿A què es poden aferrar els joves si ni tan sols es guanya?"

El model alemany

La manera de dirigir l'Espanyol és un dels punts estrella del debat. Martí Gómez és el més crític amb la gestió de Condal i de Dani Sánchez Llibre: "No puc entendre com dos homes que han triomfat amb les seves empreses siguin tan desastre amb el club. Que no siguin capaços de veure que portar un club és diferent, que hi juguen els factors emocionals i que les directives s'han d'obrir a aquests sentiments". Fina introdueix la idea d'imitar el model societari de la Bundesliga: "Malgrat ser societat anònima, caldria crear un ens de participació democràtica que pugui comprar el 51% de les accions i que el club pogués ser dels socis; una persona, un vot. El 49% restant que sigui un soci fort, un rus o de qui sigui que ens permeti guanyar lligues. Però el problema és que el club avui no és dels socis sinó dels màxims accionistes".

Leandro Martínez-Zurita, coneixedor de com gestionar un club de futbol, defensa la posició de Condal i Sánchez Llibre: "No voldria ser a la seva pell, ells han posat els seus diners per al club i ara hauran d'enfrontar-se a la massa social". Tot i això, Martínez-Zurita s'adhereix a la idea del model alemany: "El dibuix alemany és perfecte perquè tens corporacions industrials que donen suport econòmic però a l'hora de votar fan cas de la massa social perquè tenen interessos en el consum".

"Metàfora de país"

La possibilitat que un accionista estranger controli el club és motiu de divisió a la taula. Castillo, per exemple, no veu malament aquesta opció: "El Màlaga no s'havia menjat mai ni una rosca i ara juguen la Copa d'Europa. I el Chelsea estava ofegat i ara és un equip molt competitiu". Laïlla, en canvi, n'és contrària perquè, "més enllà dels arguments econòmics, no m'agradaria per a un club com l'Espanyol i la nostra defensa del lema «la força d'un sentiment»".

Moltes intervencions acaben amb l'estadi de Cornellà-El Prat com a protagonista, sovint amb uns punts suspensius al darrere quan s'hi refereixen. Fina és qui parla més clar: "A mi m'encanta Cornellà però, vist històricament, és un error, encara que sigui la nostra gran il·lusió. Segurament l'Espanyol serà l'últim equip de la Lliga que faci un camp nou. Recordo que aquest camp ens havia de sortir gratis o amb beneficis. Ha succeït el contrari. El que li ha passat a l'Espanyol és una metàfora del país". Laïlla no creu que Cornellà sigui un error perquè "va generar molta il·lusió, però sí que té clar que "en aquest moment, no es podria fer".

La construcció de Cornellà és en molts aspectes el símbol de la falta de professionalitat en un negoci multimilionari com és el futbol. Martí Gómez recorda que quan Sánchez Llibre va anunciar que l'Espanyol aixecaria un nou estadi, l'alcalde Joan Clos li va dir que ell no sabia res d'aquesta decisió. "No van negociar res quan podien haver negociat la cessió de Montjuïc". Martínez-Zurita recorda que l'Espanyol pagava anualment 600.000 euros a l'Ajuntament de Barcelona per jugar a l'estadi Lluís Companys, "quan hi ha casos com el del Saragossa, que juga en un camp de la Diputació i no paga res".

Desigualtat

David Castillo insisteix a apuntar els obstacles forans al club: el sistema de distribució dels drets televisius i un entorn hostil. "Els recursos són discriminatoris perquè la secta satànica amb què compartim ciutat i l'altra secta satànica de la capital s'emporten tot el pressupost i acaben amb 40 punts de diferència respecte de la resta, comparses. El Barça és un culte monoteista, latifundista. Si ens fixem en Madrid, allà hi ha quatre equips a Primera, i no parlem de Buenos Aires o de Londres. Això aquí seria inimaginable perquè tot s'ho menja un", diu Castillo.

Les referències al Barça són constants i Laïlla demana que els pericos "no ens emmirallem amb el Barça, perquè tinc la sensació que funcionem per reacció. És difícil aguantar la pressió, però cal marcar una línia estratègica pròpia. Tenim una base social molt forta i podem fer accions de proximitat amb la nostra fundació, que no està gaire explotada".

L'estigma

Martínez-Zurita corrobora que el club fa poc per captar seguidors joves i fer barri, però també és conscient que "no podem tenir de referent altres clubs. A Leverkusen hi van anar 30.000 persones, a Glasgow també. Són entre 10.000 i 15.000 famílies que demostren que hi ha una base social". Tot i això, Martínez-Zurita subratlla que l'Espanyol no rep ajuts públics com altres clubs i que els drets televisius són injustos, "però cal anar amb compte perquè aquests drets estan inflats, tots en som captius i poden acabar desinflant-se".

Martínez-Zurita només s'escalfa per lamentar l'estigma que s'adjudica a l'Espanyol de "club sipaio" , fatxa. "La diversitat enriqueix. Hi ha un grup quasi monopolístic, i aquest quasi depèn de nosaltres. Malauradament, la diversitat enriquidora no existeix en aquest país. Quan algú em deia que som els sipaios de Catalunya, comprava el Dinámico , aquell llibret que venien amb els resultats de la Lliga, i li mostrava quan havia guanyat més lligues el Barça: abans del 1952". Martí Gómez afirma que la diferència entre el Barça i l'Espanyol la va marcar el fitxatge de Kubala, un fitxatge que va ser possible gràcies a la visita de Samitier a Franco: "La grada del Barça és catalanista i d'esquerres. Però el Barça és més que un club? Les seves directives anaven a veure Franco per demanar els diners de la reestructuració del tèxtil. Núñez era catalanista i d'esquerres? Gaspart és del PP de tota la vida. I el president d'ara no se sap què és".

Martí Gómez assegura que la primera estelada que va veure va ser al camp de l'Espanyol. Laïlla afegeix que ella ha anat sempre a l'estadi amb l'estelada perquè és la seva opció personal. "Jo defenso la pluralitat. I aquest és un factor positiu de l'Espanyol. És una fortalesa que mai s'hagi fet símbol de res, més enllà de ser de l'Espanyol".

Més continguts de